El senyor de les Muntanyes

Cap rev­olu­ció o canvi rad­i­cal d’estatus polític i social no es pot acon­seguir si no s’imagina prèvi­a­ment. I nos­altres tenim pro­hibida la imaginació.

Hom no pot acon­seguir emancipar-se si prèvi­a­ment no s’hi ha imag­i­nat. Els Paï­sos Cata­lans no es poden inde­pen­ditzar d’Espanya, França i Itàlia si no s’ha imag­i­nat prèvi­a­ment. No podem imaginar-nos amb mil­lores socials si no les imag­inem abans. I això Espanya i la Bur­ge­sia cata­lana ho saben perfectament.

Algú em va dir en una estada a Granada que vaig fer fa alguns anys que l’independentisme català era burgès. Em sap greu però una afir­ma­ció així només es pot deure a una pro­funda desconeix­ença de la situació als Paï­sos Cata­lans o a mala llet. La “mala follá” que diuen a Granada. És cert que la bur­ge­sia cata­lana fa anys va util­itzar el sen­ti­ment difer­en­cial com a vehi­cle per posar en escac al gov­ern espanyol i acon­seguir més priv­i­legis. Més priv­i­legis per sat­is­fer les seves neces­si­tats i de pas, si coin­cidia, de la resta de la població. Però si la bur­ge­sia hagués estat mai inde­pen­den­tista ara seriem inde­pen­dents. Em costa val­o­rar si l’estratègia política va ser encer­tada. Per un costat aquell sen­ti­ment reivin­di­catiu con­stant s’ha trans­for­mat pro­gres­si­va­ment fins al dia d’avui en el sen­ti­ment de desafec­ció més gran de la soci­etat cata­lana cap Espanya. I quan dic soci­etat cata­lana em ref­er­eixo a la part de la soci­etat més vin­cu­lada a la bur­ge­sia durant el segle XIX: Prin­ci­pat de Catalunya i zones soltes del País Valen­cià com per exem­ple Alcoi. Les zones que no van saber/voler apos­tar cap a un model social basat en la petita empresa i la indus­tri­al­ització, i per tant difer­ent al rural, són avui en dia més espany­oles que cata­lanes. Però aque­sta bur­ge­sia, en tant que no era homogè­nia als Paï­sos Cata­lans, no va arrossegar el país cohe­sion­ada­ment. Ni llengües ni cul­tures ni fins i tot con­san­guini­tat serveixen per cohe­sionar un país més que els din­ers. D’altra banda l’odi vis­ceral espanyol cap als cata­lans es fa focal­itzar a Barcelona i va jus­ti­ficar un enfronta­ment de les regions amb una estruc­tura social majoritària més sem­blant a l’espanyol i per tant al feu­dal­isme (Illes Balears i País Valen­cià) i la con­tro­lada per la Bur­ge­sia (Barcelona arrossegant a la resta del Principat).

En aquest con­text, la Bur­ge­sia va anar acom­pa­nyada de la lluita obr­era que al 1937 va acon­seguir dom­i­nar la ciu­tat i declarar Barcelona ciu­tat rev­olu­cionària. Aquest domini va ser efímer i el seu pro­gres­siu però ràpid afebli­ment va implicar (corregiu-me si m’equivoco), jun­ta­ment amb altres esde­veni­ments, per­dre la Guerra Civil. Des de lla­vors la Barcelona rev­olu­cionària ha pas­sat a l’oblit o a la crim­i­nal­ització. Com es pot imag­i­nar una ciu­tat anar­quista si el seu record sem­pre va rela­cionat amb crim i mai amb edu­cació o cul­tura i ben­es­tar? I, qui és que impedeix recor­dar i per tant imag­i­nar una ciu­tat revolucionària?

De la mateixa man­era Espanya impedeix imag­i­nar uns Paï­sos Cata­lans inde­pen­dents. No citaré tots els casos d’abandonament polític que ha patit la nos­tra nació durant els dar­rers anys; hi ha masses! Però tots ells (reac­ció de l’estat enfront la con­sulta d’Arenys de Munt, manip­u­lació tele­vi­siva de la xiu­lada a l’Himne espanyol durant la final de la copa del rei de fut­bol al 2009, insult con­tin­uat de la COPE, i un llarg etcètera) tenen en comú que posen traves, per dir-ho suau­ment, a que els cata­lans i (espe­cial­ment) els espany­ols s’imaginin un con­text nacional difer­ent. En aquest cas, Espanya ha fra­cas­sat. Ja som molts que ens hem imag­i­nat una estat propi pel Poble Català. Un Estat propi que aporta més solu­cions que prob­lemes (que també!).

Ara només cal que ens imag­inem un món amb cofind­en­cial­i­tat i pri­vadesa. Podeu? Jo no!

L’altre dia em van dir que els nacional­ismes són una reac­ció a un atac. Que aquest és el seu sen­tit! Em van posar el cas de Sagunt i el Port de Sagunt, mati­sant això sí que es trac­tava d’una altra escala.

Doncs sí! No defensar-se dels atacs és malaltís.
Cal aclarir prèvi­a­ment si els atacs són reals o són una desviació política per crear la sen­sació con­tin­u­ada de ser ata­cats per fomen­tar el sen­ti­ment de col·lectiu. En tots els casos hi ha una mica de tot. En el cas català també hi ha la desviació política però la decadèn­cia en l’ús de l’idioma, el tren­ca­ment lingüís­tic pro­mogut des de certs esta­ments de la dreta espany­ola i alguns boicots sense sen­tit són símp­tomes que l’atac exis­teix, és pre­med­i­tat i sostingut.

Davant dels cops de puny “reals” es pot reac­cionar de dues maneres, o aix­e­car la veu i dir que no ho tornin a fer (ame­naçant si cal) o deixar fer esper­ant que es cansin.

Després de lle­gir l’entre­vista que el Raphel Pher­rer del Diari de Balears li ha fet al Jaume San­tan­dreu, he de dir que som molts ja que tre­ballem per bastir una terra lli­ure que arribi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Molts més que fa 5 anys.

És cert que el Prin­ci­pat de Catalunya ha posat un ritme fort cap a la Inde­pendèn­cia. Moltes veg­ades sense mirar al costats, al meu enten­dre pel com­plexe de impe­ri­al­ista cap­cot imposat per Espanya sota l’etiqueta de “pan­cata­lanisme”. En culpo als espany­ols però també als cata­lans de tot el país. No haver sabut atu­rar el nacional­isme espanyol des dels difer­ents ter­ri­toris ens ha fet molt de mal. Però en aque­sta dinàmica sobi­ranista creix­ent, la resta del país hi va al dar­rere. Ningú pot negar l’evolució que han fet les illes en els dar­rers 30 anys. Des d’anomenar català a la llen­gua que s’aprén a escola (segons m’han comen­tat abans li deien llen­gua de les illes), a aga­far la refer­èn­cia nacional per par­tits com el PSM ara PSM-EN. A la resta dels Paï­sos Cata­lans, ja són la majo­ria d’accions nacional­istes que tenen com a refer­èn­cia explici­ta­ment o implici­ta­ment els Paï­sos Cata­lans. L’exemple clar són les con­sultes d’autodeterminació que s’estan pro­moven majori­tari­a­ment al Prin­ci­pat amb una pre­gunta que té en compte tota la nació, amb cartells que ref­er­en­cien més enllà de la comu­ni­tat autónoma i que a més han tro­bat resposta a la resta de Paï­sos Cata­lans (El PSM està posant fil a l’agulla amb aquest doc­u­ment del dia 8 de desem­bre del 2009) i en les comu­ni­tats cata­lanes a l’estranger (p.ex. Que­bec).

Al Prin­ci­pat la veloc­i­tat ha aug­men­tat perquè avui hi ha més gent que vol la inde­pendèn­cia que fa 10 anys. Més gent en val­ors abso­luts però també en espec­tre polític. Avui els inde­pen­den­tistes ide­ològ­ics segueixen defen­sant les pos­tures sobi­ranistes amb una autoes­tima en alça. Però avui també l’independetisme prag­màtic està als niv­ells més alts de la història. Aquest sec­tor és el que encara no s’ha mobil­itzat a la resta dels Paï­sos Cata­lans, i és aquest el sec­tor que té la clau per la inde­pendèn­cia. Per­sonal­ment estic a l’espectativa del que passi al País Valen­cià amb el grup de nova for­ma­ció en Movi­ment. M’agradarà saber si seran capaços de trobar-se als descon­tents del Bloc, moltes veg­ades encallat en la ter­cera via, i moti­var als des­en­can­tats de la situació política al País Valen­cià. Si ho saben fer i decideixen presentar-se a les elec­cions, l’entrada al Par­la­ment Valen­cià serà històrica. A les Illes, el PSM també està enco­rat en una tendèn­cia molt neg­a­tiva que l’ha por­tat a esci­cions i pèr­dua molt impor­tant de vots. Però l’independentisme creix a les Illes i al País Valen­cià. Com a exem­ple els pocs vots que van sep­a­rar la CUP del primer regi­dor a Barx­eta (Costera).

Tor­nant a les Illes, sóc dels que pensa que el dia que acceptin majoritàri­a­ment la seva perte­nença nacional, pel tarannà illenc que no entraré a descriure, seran més cata­lanes que ningú perquè de fet ja ho són. Jaume San­tan­dreu, el país està en con­truc­ció i l’estem fent entre tots i totes. Aprof­ito per a donar-te les grà­cies per la feina feta.