Xiuxiuejant des dels EUA

Tot i què no sóc un client habitual de Kelme, sí que li tenia simpatia a la marca alacantina. Per ser alacantina per començar. Però també pel ciclisme. El ciclisme en aquelles etapes de muntanya amb els colombians fent grans ascensions havien fet que la percepció que tenia d’aquest nom comercial fos positiva. Més enllà, el fet que Kelme patrocinés a Oleguer Presas, també es podia entendre com un gest cap a una persona que ha estat sempre molt implicada a nivell social i nacional. Però l’atac contra la llibertat d’expressió des dels poders fàctics espanyolistes no els tolero. En això jo sóc intransigent. Per això, no sols no compraré Kelme sinó que en faré mala premsa.
I a l’Oleguer… per mi en Presas fa una valoració crec que encertada i l’aplaudeixo. L’aplaudeixo per la seva valentia. Aplaudeixo el gest i el model que crea. Ja va sent hora que els nois que cobren el que cobren siguin alguna cosa més que figuretes d’un camp de gespa, o de parquet, o del que sigui. Per la seva condició de models socials se’ls ha d’exigir més, i als que donen més se’ls ha de donar tot el suport quan els calgui.
Jo avui subscric les línies que va escriure n’Oleguer Presas a l’article «Bona fe».
Avui dono la meua signatura a la pàgina per donar-li suport.
I la darrera cosa que vull deixar a l’aire.. Us imagineu que Nike exercint pressions com aquestes? Oi que no? I és que Nike sap que si contracta a un jugador és perquè té una colla de gent que el segueix. El segueix per com és. És el propi jugador qui està més interessat en mantenir als seus seguidors, i és ell mateix que diu o deixa de dir pels seus propis interessos. Si fos Nike, crec que mantindrien a Oleguer i patrocinarien a un altre jugador, símbol dels ofesos pel primer. És aquesta la mentalitat empresarial guanyadora: obrir mercat i no tancar. Si Kelme no ho fa deu ser per alguna cosa. És tan així que Kelme sobreviu per ajuts polítics. Una emrpesa que no s’ha adaptat, que perd, i que segueix perdent malgrat l’ajut polític espanyol que l’obliga a fer polítiques de mercat perdedores, només pot enfonsar-se.