lectures: 604
En l’apunt anterior clamava contra la pèrdua de llibertat a què estem sotmesos. Ni la burgesia catalana ni Espanya ens deixen imaginar deia amb un cert pessimisme. Però quan parlem de la pèrdua de drets a la privacitat parlem d’una altra lliga. En comparació estem molt més aprop d’uns Països Catalans unificats, lliures, comunistes i sense corrupció que de recuperar la privacitat individual. És inevitable quan es parla d’una societat totalment interconectada (eufemisme per dir-la controlada) recordar el llibre 1984 de Jorge Orwell. I és que tenim tots els ingredients d’aquella societat prevista per n’Orwell. Tenim el control de la informació o la sensació de control (quan tothom se sent controlat no cal controlar), i l’acceptació d’aquest control com a moneda de canvi per accedir a llocs de benestar. Només els indigents o els marginats poden escapar i, com imaginava n’Orwell, no tenen cap capacitat de sobreposar-se i reconstruir. Però el millor, cap de nosaltres veu que això com un problema. Però el regal de dades que estem fent entre tots a Facebook, twitter, tuenti, Linkedin, Google, i un llarg etcètera de multinacionals amb seu a Silicon Valley i sense cap garantia de bon ús (venda, intercanvi, cessió,…) és perillosa. Qui pot garantir que no venen/donen les dades (les que hem donat directament però també indirecta) a altres empreses o insitucions més o menys democràtiques.
Com podem intentar solucionar la més intensa publicació continua de les nostres dades per institucions públiques i sobretot privades vulnerant de manera flagrant el nostre dret a la intimitat, si no tan sols som capaços de veure el problema i d’imaginar-nos una solució. Com podem defensar el dret a la privacitat si ni tan sols sabem que vol dir privacitat? Com podem aturar-ho si som nosaltres mateixos que regalem el nostre historial? Podem col·lectivitzar esforços, socialitzar recursos però a la vegada hem de poder garantir la privadesa. I això passa perquè cadascú de nosaltres sàpiga que vol dir i que implica no cuidar la intimitat.
Si no us ho creieu, jugueu a cercar la vida d’algú que coneixeu només el nom a Internet… només amb Google accedireu a bona part del seu historial.
lectures: 680
Cap revolució o canvi radical d’estatus polític i social no es pot aconseguir si no s’imagina prèviament. I nosaltres tenim prohibida la imaginació.
Hom no pot aconseguir emancipar-se si prèviament no s’hi ha imaginat. Els Països Catalans no es poden independitzar d’Espanya, França i Itàlia si no s’ha imaginat prèviament. No podem imaginar-nos amb millores socials si no les imaginem abans. I això Espanya i la Burgesia catalana ho saben perfectament.
Algú em va dir en una estada a Granada que vaig fer fa alguns anys que l’independentisme català era burgès. Em sap greu però una afirmació així només es pot deure a una profunda desconeixença de la situació als Països Catalans o a mala llet. La «mala follá» que diuen a Granada. És cert que la burgesia catalana fa anys va utilitzar el sentiment diferencial com a vehicle per posar en escac al govern espanyol i aconseguir més privilegis. Més privilegis per satisfer les seves necessitats i de pas, si coincidia, de la resta de la població. Però si la burgesia hagués estat mai independentista ara seriem independents. Em costa valorar si l’estratègia política va ser encertada. Per un costat aquell sentiment reivindicatiu constant s’ha transformat progressivament fins al dia d’avui en el sentiment de desafecció més gran de la societat catalana cap Espanya. I quan dic societat catalana em refereixo a la part de la societat més vinculada a la burgesia durant el segle XIX: Principat de Catalunya i zones soltes del País Valencià com per exemple Alcoi. Les zones que no van saber/voler apostar cap a un model social basat en la petita empresa i la industrialització, i per tant diferent al rural, són avui en dia més espanyoles que catalanes. Però aquesta burgesia, en tant que no era homogènia als Països Catalans, no va arrossegar el país cohesionadament. Ni llengües ni cultures ni fins i tot consanguinitat serveixen per cohesionar un país més que els diners. D’altra banda l’odi visceral espanyol cap als catalans es fa focalitzar a Barcelona i va justificar un enfrontament de les regions amb una estructura social majoritària més semblant a l’espanyol i per tant al feudalisme (Illes Balears i País Valencià) i la controlada per la Burgesia (Barcelona arrossegant a la resta del Principat).
En aquest context, la Burgesia va anar acompanyada de la lluita obrera que al 1937 va aconseguir dominar la ciutat i declarar Barcelona ciutat revolucionària. Aquest domini va ser efímer i el seu progressiu però ràpid afebliment va implicar (corregiu-me si m’equivoco), juntament amb altres esdeveniments, perdre la Guerra Civil. Des de llavors la Barcelona revolucionària ha passat a l’oblit o a la criminalització. Com es pot imaginar una ciutat anarquista si el seu record sempre va relacionat amb crim i mai amb educació o cultura i benestar? I, qui és que impedeix recordar i per tant imaginar una ciutat revolucionària?
De la mateixa manera Espanya impedeix imaginar uns Països Catalans independents. No citaré tots els casos d’abandonament polític que ha patit la nostra nació durant els darrers anys; hi ha masses! Però tots ells (reacció de l’estat enfront la consulta d’Arenys de Munt, manipulació televisiva de la xiulada a l’Himne espanyol durant la final de la copa del rei de futbol al 2009, insult continuat de la COPE, i un llarg etcètera) tenen en comú que posen traves, per dir-ho suaument, a que els catalans i (especialment) els espanyols s’imaginin un context nacional diferent. En aquest cas, Espanya ha fracassat. Ja som molts que ens hem imaginat una estat propi pel Poble Català. Un Estat propi que aporta més solucions que problemes (que també!).
Ara només cal que ens imaginem un món amb cofindencialitat i privadesa. Podeu? Jo no!
lectures: 261
PSOE i PP pacten que 126.398 catalans no puguin votar
La Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC) ha condemnat avui que el PSOE i el PP estiguin negociant que l’emigració de l’Estat espanyol només pugui votar al Senat, el que suposaria que els catalans que viuen fora del país perdessin el seu dret a votar al Parlament de Catalunya i, també, a les eleccions municipals catalanes, a més del Congrés de Diputats. La FIEC lamenta, a més, que una informació d’aquesta “naturalesa antidemocràtica”, que impediria el dret a vot als 126.398 els catalans inscrits al CERA (Censo Electoral de Residentes Ausentes), s’hagi fet pública un Divendres Sant, com s’ha fet històricament amb temes d’altíssim significat polític.
La fórmula pactada entre els dos grans partit espanyols preveu la creació d’una circumscripció específica pel vot exterior, exclusivament al Senat.
Segons la FIEC (www.fiecweb.cat) “com que Catalunya no té una llei electoral pròpia i ens regim per la llei electoral general de l’Estat, l’aprovació de la LOREG (Ley Orgànica de Régimen Electoral General) en els termes en els que la subcomissió parlamentària sobre la reforma de la Llei Electoral té previst aprovar, significarà a la pràctica que els catalans de l’exterior no podran votar ni al Parlament de Catalunya ni a les municipals catalanes “la qual cosa deixa sense veu als catalans que viuen a l’exterior de la nació”, expressa la FIEC.
La Federació Internacional d’Entitats Catalanes s’adreçarà per carta la setmana vinent a tots els grups parlamentaris del Parlament de Catalunya i del Congrés i Senat espanyols perquè preservin el vot exterior en totes les eleccions “com a mostra de normalitat democràtica i plena sintonia amb els valors democràtics de la Unió Europea”.
