Cap revolució o canvi radical d’estatus polític i social no es pot aconseguir si no s’imagina prèviament. I nosaltres tenim prohibida la imaginació.
Hom no pot aconseguir emancipar-se si prèviament no s’hi ha imaginat. Els Països Catalans no es poden independitzar d’Espanya, França i Itàlia si no s’ha imaginat prèviament. No podem imaginar-nos amb millores socials si no les imaginem abans. I això Espanya i la Burgesia catalana ho saben perfectament.
Algú em va dir en una estada a Granada que vaig fer fa alguns anys que l’independentisme català era burgès. Em sap greu però una afirmació així només es pot deure a una profunda desconeixença de la situació als Països Catalans o a mala llet. La «mala follá» que diuen a Granada. És cert que la burgesia catalana fa anys va utilitzar el sentiment diferencial com a vehicle per posar en escac al govern espanyol i aconseguir més privilegis. Més privilegis per satisfer les seves necessitats i de pas, si coincidia, de la resta de la població. Però si la burgesia hagués estat mai independentista ara seriem independents. Em costa valorar si l’estratègia política va ser encertada. Per un costat aquell sentiment reivindicatiu constant s’ha transformat progressivament fins al dia d’avui en el sentiment de desafecció més gran de la societat catalana cap Espanya. I quan dic societat catalana em refereixo a la part de la societat més vinculada a la burgesia durant el segle XIX: Principat de Catalunya i zones soltes del País Valencià com per exemple Alcoi. Les zones que no van saber/voler apostar cap a un model social basat en la petita empresa i la industrialització, i per tant diferent al rural, són avui en dia més espanyoles que catalanes. Però aquesta burgesia, en tant que no era homogènia als Països Catalans, no va arrossegar el país cohesionadament. Ni llengües ni cultures ni fins i tot consanguinitat serveixen per cohesionar un país més que els diners. D’altra banda l’odi visceral espanyol cap als catalans es fa focalitzar a Barcelona i va justificar un enfrontament de les regions amb una estructura social majoritària més semblant a l’espanyol i per tant al feudalisme (Illes Balears i País Valencià) i la controlada per la Burgesia (Barcelona arrossegant a la resta del Principat).
En aquest context, la Burgesia va anar acompanyada de la lluita obrera que al 1937 va aconseguir dominar la ciutat i declarar Barcelona ciutat revolucionària. Aquest domini va ser efímer i el seu progressiu però ràpid afebliment va implicar (corregiu-me si m’equivoco), juntament amb altres esdeveniments, perdre la Guerra Civil. Des de llavors la Barcelona revolucionària ha passat a l’oblit o a la criminalització. Com es pot imaginar una ciutat anarquista si el seu record sempre va relacionat amb crim i mai amb educació o cultura i benestar? I, qui és que impedeix recordar i per tant imaginar una ciutat revolucionària?
De la mateixa manera Espanya impedeix imaginar uns Països Catalans independents. No citaré tots els casos d’abandonament polític que ha patit la nostra nació durant els darrers anys; hi ha masses! Però tots ells (reacció de l’estat enfront la consulta d’Arenys de Munt, manipulació televisiva de la xiulada a l’Himne espanyol durant la final de la copa del rei de futbol al 2009, insult continuat de la COPE, i un llarg etcètera) tenen en comú que posen traves, per dir-ho suaument, a que els catalans i (especialment) els espanyols s’imaginin un context nacional diferent. En aquest cas, Espanya ha fracassat. Ja som molts que ens hem imaginat una estat propi pel Poble Català. Un Estat propi que aporta més solucions que problemes (que també!).
Ara només cal que ens imaginem un món amb cofindencialitat i privadesa. Podeu? Jo no!
1 comentari