Cap revolució o canvi radical d’estatus polític i social no es pot aconseguir si no s’imagina prèviament. I nosaltres tenim prohibida la imaginació.

Hom no pot aconseguir emancipar-se si prèviament no s’hi ha imaginat. Els Països Catalans no es poden independitzar d’Espanya, França i Itàlia si no s’ha imaginat prèviament. No podem imaginar-nos amb millores socials si no les imaginem abans. I això Espanya i la Burgesia catalana ho saben perfectament.

Algú em va dir en una estada a Granada que vaig fer fa alguns anys que l’independentisme català era burgès. Em sap greu però una afirmació així només es pot deure a una profunda desconeixença de la situació als Països Catalans o a mala llet. La «mala follá» que diuen a Granada. És cert que la burgesia catalana fa anys va utilitzar el sentiment diferencial com a vehicle per posar en escac al govern espanyol i aconseguir més privilegis. Més privilegis per satisfer les seves necessitats i de pas, si coincidia, de la resta de la població. Però si la burgesia hagués estat mai independentista ara seriem independents. Em costa valorar si l’estratègia política va ser encertada. Per un costat aquell sentiment reivindicatiu constant s’ha transformat progressivament fins al dia d’avui en el sentiment de desafecció més gran de la societat catalana cap Espanya. I quan dic societat catalana em refereixo a la part de la societat més vinculada a la burgesia durant el segle XIX: Principat de Catalunya i zones soltes del País Valencià com per exemple Alcoi. Les zones que no van saber/voler apostar cap a un model social basat en la petita empresa i la industrialització, i per tant diferent al rural, són avui en dia més espanyoles que catalanes. Però aquesta burgesia, en tant que no era homogènia als Països Catalans, no va arrossegar el país cohesionadament. Ni llengües ni cultures ni fins i tot consanguinitat serveixen per cohesionar un país més que els diners. D’altra banda l’odi visceral espanyol cap als catalans es fa focalitzar a Barcelona i va justificar un enfrontament de les regions amb una estructura social majoritària més semblant a l’espanyol i per tant al feudalisme (Illes Balears i País Valencià) i la controlada per la Burgesia (Barcelona arrossegant a la resta del Principat).

En aquest context, la Burgesia va anar acompanyada de la lluita obrera que al 1937 va aconseguir dominar la ciutat i declarar Barcelona ciutat revolucionària. Aquest domini va ser efímer i el seu progressiu però ràpid afebliment va implicar (corregiu-me si m’equivoco), juntament amb altres esdeveniments, perdre la Guerra Civil. Des de llavors la Barcelona revolucionària ha passat a l’oblit o a la criminalització. Com es pot imaginar una ciutat anarquista si el seu record sempre va relacionat amb crim i mai amb educació o cultura i benestar? I, qui és que impedeix recordar i per tant imaginar una ciutat revolucionària?

De la mateixa manera Espanya impedeix imaginar uns Països Catalans independents. No citaré tots els casos d’abandonament polític que ha patit la nostra nació durant els darrers anys; hi ha masses! Però tots ells (reacció de l’estat enfront la consulta d’Arenys de Munt, manipulació televisiva de la xiulada a l’Himne espanyol durant la final de la copa del rei de futbol al 2009, insult continuat de la COPE, i un llarg etcètera) tenen en comú que posen traves, per dir-ho suaument, a que els catalans i (especialment) els espanyols s’imaginin un context nacional diferent. En aquest cas, Espanya ha fracassat. Ja som molts que ens hem imaginat una estat propi pel Poble Català. Un Estat propi que aporta més solucions que problemes (que també!).

Ara només cal que ens imaginem un món amb cofindencialitat i privadesa. Podeu? Jo no!

Després de llegir l’entrevista que el Raphel Pherrer del Diari de Balears li ha fet al Jaume Santandreu, he de dir que som molts ja que treballem per bastir una terra lliure que arribi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Molts més que fa 5 anys.

És cert que el Principat de Catalunya ha posat un ritme fort cap a la Independència. Moltes vegades sense mirar al costats, al meu entendre pel complexe de imperialista capcot imposat per Espanya sota l’etiqueta de «pancatalanisme». En culpo als espanyols però també als catalans de tot el país. No haver sabut aturar el nacionalisme espanyol des dels diferents territoris ens ha fet molt de mal. Però en aquesta dinàmica sobiranista creixent, la resta del país hi va al darrere. Ningú pot negar l’evolució que han fet les illes en els darrers 30 anys. Des d’anomenar català a la llengua que s’aprén a escola (segons m’han comentat abans li deien llengua de les illes), a agafar la referència nacional per partits com el PSM ara PSM-EN. A la resta dels Països Catalans, ja són la majoria d’accions nacionalistes que tenen com a referència explicitament o implicitament els Països Catalans. L’exemple clar són les consultes d’autodeterminació que s’estan promoven majoritariament al Principat amb una pregunta que té en compte tota la nació, amb cartells que referencien més enllà de la comunitat autónoma i que a més han trobat resposta a la resta de Països Catalans (El PSM està posant fil a l’agulla amb aquest document del dia 8 de desembre del 2009) i en les comunitats catalanes a l’estranger (p.ex. Quebec).

Al Principat la velocitat ha augmentat perquè avui hi ha més gent que vol la independència que fa 10 anys. Més gent en valors absoluts però també en espectre polític. Avui els independentistes ideològics segueixen defensant les postures sobiranistes amb una autoestima en alça. Però avui també l’independetisme pragmàtic està als nivells més alts de la història. Aquest sector és el que encara no s’ha mobilitzat a la resta dels Països Catalans, i és aquest el sector que té la clau per la independència. Personalment estic a l’espectativa del que passi al País Valencià amb el grup de nova formació en Moviment. M’agradarà saber si seran capaços de trobar-se als descontents del Bloc, moltes vegades encallat en la tercera via, i motivar als desencantats de la situació política al País Valencià. Si ho saben fer i decideixen presentar-se a les eleccions, l’entrada al Parlament Valencià serà històrica. A les Illes, el PSM també està encorat en una tendència molt negativa que l’ha portat a escicions i pèrdua molt important de vots. Però l’independentisme creix a les Illes i al País Valencià. Com a exemple els pocs vots que van separar la CUP del primer regidor a Barxeta (Costera).

Tornant a les Illes, sóc dels que pensa que el dia que acceptin majoritàriament la seva pertenença nacional, pel tarannà illenc que no entraré a descriure, seran més catalanes que ningú perquè de fet ja ho són. Jaume Santandreu, el país està en contrucció i l’estem fent entre tots i totes. Aprofito per a donar-te les gràcies per la feina feta.