M’he proposat fer crítica a la base ideològica del catalanisme des de la catalanitat. Crec que no hi ha res més destructiu que pensar que un ho fa bé tot. En el cas català és evident que no es fan bé moltes coses. Però al meu entendre hi ha problemes de base que també s’enfoquen malament. De fet hi ha punts de vista que es calquen dels espanyols i els francesos. I aquests dos estats com la majoria dels Europeus són molt fatxes.

Proposo aquest article justament des de la premissa següent: “La lleialtat nacional no és dir que som bons sinó proposar millores”. També, i abans de començar, m’agradaria valorar l’energia que ens estalviaríem si aprofitéssim les crítiques que ens fan gratuïtament des de l’espanyolisme ranci, cada dia. Però els atacs de l’espanyolisme no ens els escoltem. Jo no me’ls escolto i estic segur que tu tampoc. Jo sóc el primer en enfotre-me’n. És per aquesta raó i no per ser feixistes que no ens serveixen. Sincerament crec que alguna cosa hauríem d’apuntar del que diuen. De les seves maneres en tot cas ens podem seguir enfotent per estona.

Per a mi el catalanisme té un caràcter fortament uniformitzador. Alguns en diuen “integrador”. També se li diu civisme a un cert grau d’intolerància. En altres contextos per casos “integradors” similars podríem arribar a dir que tenen una tons feixistes. Integrem a tothom perquè tothom sigui igual. Evidentment la lluita contra el feixisme espanyol des del catalanisme ha estat molt potent i interessant. Els resultats són que tenim una llengua viva malgrat les deficiències i malgrat la successió d’atacs del feixisme espanyol. La llengua a sobreviscut a moments històrics molt cardats. Això és bo. Però el resultat és que vivim la qüestió cultural i lingüística a remolc d’Espanya i França. Com s’ha fet a França defensant la llengua de la República de qualsevol intromissió de l’anglès, els danys col·laterals són la minorització de qualsevol llengua minoritària. Nosaltres, entrepà com som de França i Espanya no som diferents. Ja sigui per contagi o perquè no érem diferents d’entrada, minoritzem les llengües minoritàries als Països Catalans. I això no passa a les institucions només; això passa al carrer. Ara em diràs que no tinc raó! I jo et pregunto, quanta gent catalano-parlant nadiua parla àrab. L’àrab és una llengua que amb més de 225 milions de parlants és majoritària al món, i està al nivell de l’espanyol. L’àrab és útil a molts països, però ens han dit i ens hem cregut que són països dolents. L’àrab és una llengua minoritària als Països Catalans però no massa. I nosaltres la discriminem i discriminem les comunitats àrabs. I així successivament amb les 247 llengües parlades als Països Catalans. Podem dir que som integradors i integrar a les persones ensenyant-los català i donant-los la possibilitat de parlar la llengua, però podem ser més integradors i integrar la gent de fora i acceptar com a pròpies les 247 llengües a més del català. Un país amb 248 idiomes, un país on tothom és independentment d’on vingui, un país amb espai per tothom, per crear i créixer. Un país amb futur. Si em acceptat l’espanyol estic segur que podem acceptar unes quantes cultures més.

Sobre el català i la seva utilitat? Jo no em centraria en els Països Catalans. El català ha de ser útil al món. I és allà on ens hem de centrar. Estatpropi.cat va demostrar que la gent que parlava català està a tot arreu. Nosaltres, estiguem on estiguem, som la millor eina per defensar la utilitat de la llengua més enllà de fronteres autonòmiques. I les institucions han de donar suport fins que no es creïn les inèrcies necessàries per a que funcioni sol.

Costa molt trobar punts en comú entre els diferents casals catalans, valencians i balears de Nord Amèrica. Uns tenen seu, altres només funcionen per internet. Uns estan formats per persones que han nascut o porten dècades a Mèxic, els EUA, Canadà o Quebec, altres per estudiants de pas. A les persones que viuen lals Països Catalans els semblarà estrany però el nivell de centrament nacional també és diferent. En aquest apunt vull classificar els casals catalans segons el seu caràcter catalanocèntric en oposició al caràcter hispanocèntric d’altres. La classificació no és pura i segur que ho podem discutir en detall casal per casal, però segur que serveix de punt de partida la llista de casals que et proposo a baix. Per a que vegis a que em refereixo i com pot ser clara la divisió t’explico una anècdota del consolat espanyol quan un noi va anar i dient que viuria a San Diego i li van recomanar apuntar-se al casal de Los Angeles. Ell va dir que s’apuntaria al casal de San Diego que el tenia al costat, i els del consolat van dir «Estàs segur? aquests són els dolents»

La llista de casals és la següent:

Casals Catalans Catalanocèntrics

Casal dels Països Catalans de San Diego (Califòrnia)

Casal dels Països Catalans de Toronto (Canadà)

Casal del Quebec (Quebec)

Orfeó Català de Mèxic (Mèxic)

Penya del Barça de San Francisco (Califòrnia)

Casals Catalans Hispanocèntrics

Casal Català del Nord de Califòrnia (Califòrnia)

Casal dels Catalans de Califòrnia (Califòrnia)

La Lluna, Casa de València in New York (Nova York)

Casa de València a Atlanta (Geòrgia)

Spanish American Cultural Club-Casa Valencia-España (Connecticut)

Centre Regional Valencià de Miami (Florida)

Catalan Institute of America (Nova York)

Casals Catalans que no he pogut catalogar

Friends of Catalonia Miami (Florida)

North American Catalan Society (EUA)

American Institute for Catalan Studies (Texes)

Casal Català de Vancouver (Canadà)

Associació de Catalans de la Universitat de Califòrnia (Califòrnia)

Centre Català de Guadalajara (Mèxic)

Casal Català de Puebla (Mèxic)

Casal Virolai de Querétaro (Mèxic)

Casal Català de la Península de Yucatán (Mèxic)

Club d’Empresaris Catalans a Mèxic (Mèxic)

Casal de Washington DC (Washington DC)

Altres Organitzacions

NAFCA

Meetup Catalan Speakers SF Bay Area (Califòrnia)

Llista de grups de meetup als EUA

Si tens algun comentari o vols proposar alguna modificació de la llista, no dubtis en dir-m’ho. Estaré encantat de tenir en compte el que em diguis,

Realment avui no et parlaré d’una diferència molt genuïna de la cultura catalana sinó més aviat de les cultures mediterrànies i segurament europees. Però com que no em plantejo parlar de comunitats de persones que desconec em centraré en els Països Catalans.

La primera diferència que et vull comentar és la que anomeno «Meritocràcia» que es contradiu amb «Poltronocràcia» habitual als Països Catalans. La «Poltronocràcia» es troba de forma clara en tots els estaments de la societat catalana. Em refereixo a la idea que les oportunitats recauen en la gent que ja té el control. El sistema americà, sense ser perfecte, dóna moltes més oportunitats a la gent que curra per aconseguir-les. Per exemple en el món de la ciència, una persona signa els projectes com a co-responsable malgrat no sigui científic titular. Als Països Catalans els projectes estan gairebé exclusivament reservats als funcionaris científics i a uns pocs RyC. Això vol dir que si vols emprendre projectes els ha de signar algú per tu. És a dir, si tens sort de poder començar un projecte els mèrits se’ls quedarà una altre. A les eleccions passa una cosa semblant. T’imagines que hi haguessin llistes obertes? T’imagines que poguessis votar al 7è d’ICV enlloc del que anava primer? seria un sistema on la gent que s’ho curri sortiria escollida enlloc de com passa ara. No és per desmerèixer però senyor/a que ha anat en 2 i 3 posició a la llista de qualsevol partit a les eleccions del Parlament de Catalunya (per no citar a tota la resta), no sabem qui són!!!

Als EUA també és molt més fàcil trobar feina malgrat no tinguis una carrera per justificar els teus coneixements. Això deu ser així en part perquè en foten al carrer a la que et despistes d’una manera bastant econòmica. Però en part també perquè el punt inicial és que serveixes, és a dir, tenen confiança. Força gent m’ha dit que eren enginyers o qualsevol altra cosa. Ningú als Països Catalans m’ha dit que era geòleg per citar alguna cosa i ja no ho és, encara que no exerceixi. La idea d’això és que mai és tard per reconduir la teva vida.

Deixa’m acabar l’apunt citant la frase típica que diu que els EUA són el país de les oportunitats. Insisteixo en el fet que els EUA no són un país perfecte, sobretot si no tens diners o tens una malaltia de les fotudes. Però malgrat això, els EUA donen més oportunitats que Europa. I el problema és mental no tant funcional. Si tots tinguéssim una mica més de confiança, tots tindríem més oportunitats.

L’altra dia, tornant del Parc National de Yosemite, estàvem escoltant la ràdio i va sonar My Town (El meu Poble) de Montgomery Gentry. La cançó té una lletra peculiar en la que fa una lloança al seu poble situat al Gerrard County de Kentacky (EUA). En la cançó Montgomery fa un recorregut pels principals ítems del seu poble que d’altra banda són els mateixos de la majoria de pobles als EUA. I a més no cita el poble. Escoltant-la al cotxe, jo estava amb gent americana molt lliberal. Es van posar a riure i em van treure de la boca el que ja pensava. La crítica va ser molt hostil.

Però després em vaig adonar que en Feliu Ventura, autor que m’agrada molt, té la cançó Lloc amb un enfoc molt similar de Xàtiva (a la Costera). És una sensació que ja havia tingut. Al meu entendre, força punts del discurs de l’Esquerra Independentista Catalana coincideix amb el pensament Republicà Americà. Evidentment hi ha aspectes diferencials molt importants però tal i com ho veig les diferències estan més centrades en els aspectes econòmics, d’immigració i en la pertinença d’armes. Des del punt de vista de molts americans del centre i sud dels EUA, el país s’està enfonsant i perdent les seves arrels per culpa dels lliberals de les dues costes. D’alguna manera el sentiment de defensa de la terra coincideix amb el de l’esquerra nacional catalana però enlloc d’estar centrat en Espanya i França, ho està en els lliberals.

Deus estar al·lucinant amb la comparació. De fet em va costar veure-ho d’aquesta manera i sé que hi ha moltes diferències entre els republicans i la CUP, Esquerra o fins i tot SI. Evidentment, els Espanyols (si es pot generalitzar) no són com els lliberals americans (costa molt generalitzar amb els americans). Molts espanyols volen imposar les seves tradicions, la seva llengua i un sentiment a gent que ni els comparteix ni se sent atreta. I això és així perquè l’Estat Espanyol encara hi ha un pensament imperialista important que no ha assimilat la pèrdua de l’imperi. A més l’Espanya és prou petita en comparació a la gent que hi viu (s’ho poden permetre) com per ocupar demogràficament altres territoris. Als EUA malgrat hi hagi un pensament imperialista on molts lliberals somien en canviar als republicans i a l’inrevés, el país és suficientment gran com per a què no es trobin ni en el lloc ni en l’espai (gran frase a la pel·lícula Airbag).

Amb aquesta reflexió el que et vull dir és que cal avançar i moure el pensament cap a un liberalisme (no econòmic sinó social) real. Això ho dic perquè la incorporació de la immigració, i com això tantes altres coses, no és possible si es planteja des de l’orgull del poble on hem nascut i crescut sinó més aviat des del poble que volem construir entre tots i totes.

Perquè creus que entre els catalans, valencians i balears que vivim als EUA existeix certa reticència a identificar-se amb el projecte independentista català? M’estic referint a quina creus que són les raons per a què una persona dels Països Catalans deixi d’identificar-se públicament amb el Poble Català malgrat a ca seva es consideri més català o catalana que la ceba. I en aquest sentit i malgrat que no m’incloc, he de dir que l’entenc perfectament.

Una de les raons principals és la falta de privacitat. Si fas un google i cerques quanta gent es diu com tu al teu poble o barri trobaràs que probablement sou uns quants. En el meu cas tampoc em puc incloure perquè al Masnou no hi ha gaires Alexis que jo sàpiga. Però per exemple fes google amb Pere i Vic. Realment si algú té ganes de trobar-te, només amb aquesta informació d’entrada, molt bàsica, és complicat. Si fem el mateix amb una ciutat molt més gran però als EUA, les possibilitats de trobar-te són molt més grans. Per tant, la privacitat que tenim aquí per ser estrangers, parlar amb accent més o menys fort, tenir un aspecte diferent (en general més morenos i més baixets) és molt menors. Menor privacitat evidentment vol dir menor nivell de seguretat de que algun boig espanyol et foti una pallissa per exemple.

I ara em diràs que he plantejat un exemple molt extrem. Bé no cal que ho pensis en el sentit que un espanyol fatxa, violent i que porta molt de temps sense fer l’amor perquè la seva dona l’enganya amb un català i està molt de mala llet, et persegueix. També em refereixo a alguna cosa més planera i habitual i que entendràs ara mateix. La paraula Independència als EUA s’associa a violència en termes generals. Als EUA i a molts altres països del món. La violència relacionada amb l’independentisme té certa base real gràcies entre altres als d’ETA (espero que google translator faci bé la feina: Eskerrik asko indarkeria erabiliz ez dela jakitea for) però que com que existeix a l’imaginari de més de 300 milions de persones ja és suficient. El fet que se t’associi amb un moviment «violent» fa que en certa mesura hi hagi risc que et quedis sense feina (amb risc de perdre visat i deixar el país) o se’t faci algun tipus de boicot a tu o a la teva família. Aquest risc és molt més que a Manlleu per exemple. Això fa que molts catalans, valencians i balears indepes als EUA visquin amb la màscara posada. De fet, és el mateix que passa a molts llocs dels Països Catalans fora dels nuclis més independentistes.

Ara deus estar pensant, i què? què podem fer? deixar de ser catalans per a ser espanyols? Evidentment no. Però cal tenir molta cura a l’hora d’explicar, deixar les paraules relacionades amb la violència una mica de banda i emprar altres. Cal imaginar noves maneres d’explicar i agafar referents que els siguin a ells, i no als catalans, propers. Això en parlaré segur en propers xiuxiuejos.

En l’apunt anterior clamava contra la pèrdua de llibertat a què estem sotmesos. Ni la burgesia catalana ni Espanya ens deixen imaginar deia amb un cert pessimisme. Però quan parlem de la pèrdua de drets a la privacitat parlem d’una altra lliga. En comparació estem molt més aprop d’uns Països Catalans unificats, lliures, comunistes i sense corrupció que de recuperar la privacitat individual. És inevitable quan es parla d’una societat totalment interconectada (eufemisme per dir-la controlada) recordar el llibre 1984 de Jorge Orwell. I és que tenim tots els ingredients d’aquella societat prevista per n’Orwell. Tenim el control de la informació o la sensació de control (quan tothom se sent controlat no cal controlar), i l’acceptació d’aquest control com a moneda de canvi per accedir a llocs de benestar. Només els indigents o els marginats poden escapar i, com imaginava n’Orwell, no tenen cap capacitat de sobreposar-se i reconstruir. Però el millor, cap de nosaltres veu que això com un problema. Però el regal de dades que estem fent entre tots a Facebook, twitter, tuenti, Linkedin, Google, i un llarg etcètera de multinacionals amb seu a Silicon Valley i sense cap garantia de bon ús (venda, intercanvi, cessió,…) és perillosa. Qui pot garantir que no venen/donen les dades (les que hem donat directament però també indirecta) a altres empreses o insitucions més o menys democràtiques.

Com podem intentar solucionar la més intensa publicació continua de les nostres dades per institucions públiques i sobretot privades vulnerant de manera flagrant el nostre dret a la intimitat, si no tan sols som capaços de veure el problema i d’imaginar-nos una solució. Com podem defensar el dret a la privacitat si ni tan sols sabem que vol dir privacitat? Com podem aturar-ho si som nosaltres mateixos que regalem el nostre historial? Podem col·lectivitzar esforços, socialitzar recursos però a la vegada hem de poder garantir la privadesa. I això passa perquè cadascú de nosaltres sàpiga que vol dir i que implica no cuidar la intimitat.

Si no us ho creieu, jugueu a cercar la vida d’algú que coneixeu només el nom a Internet… només amb Google accedireu a bona part del seu historial.

Cap revolució o canvi radical d’estatus polític i social no es pot aconseguir si no s’imagina prèviament. I nosaltres tenim prohibida la imaginació.

Hom no pot aconseguir emancipar-se si prèviament no s’hi ha imaginat. Els Països Catalans no es poden independitzar d’Espanya, França i Itàlia si no s’ha imaginat prèviament. No podem imaginar-nos amb millores socials si no les imaginem abans. I això Espanya i la Burgesia catalana ho saben perfectament.

Algú em va dir en una estada a Granada que vaig fer fa alguns anys que l’independentisme català era burgès. Em sap greu però una afirmació així només es pot deure a una profunda desconeixença de la situació als Països Catalans o a mala llet. La «mala follá» que diuen a Granada. És cert que la burgesia catalana fa anys va utilitzar el sentiment diferencial com a vehicle per posar en escac al govern espanyol i aconseguir més privilegis. Més privilegis per satisfer les seves necessitats i de pas, si coincidia, de la resta de la població. Però si la burgesia hagués estat mai independentista ara seriem independents. Em costa valorar si l’estratègia política va ser encertada. Per un costat aquell sentiment reivindicatiu constant s’ha transformat progressivament fins al dia d’avui en el sentiment de desafecció més gran de la societat catalana cap Espanya. I quan dic societat catalana em refereixo a la part de la societat més vinculada a la burgesia durant el segle XIX: Principat de Catalunya i zones soltes del País Valencià com per exemple Alcoi. Les zones que no van saber/voler apostar cap a un model social basat en la petita empresa i la industrialització, i per tant diferent al rural, són avui en dia més espanyoles que catalanes. Però aquesta burgesia, en tant que no era homogènia als Països Catalans, no va arrossegar el país cohesionadament. Ni llengües ni cultures ni fins i tot consanguinitat serveixen per cohesionar un país més que els diners. D’altra banda l’odi visceral espanyol cap als catalans es fa focalitzar a Barcelona i va justificar un enfrontament de les regions amb una estructura social majoritària més semblant a l’espanyol i per tant al feudalisme (Illes Balears i País Valencià) i la controlada per la Burgesia (Barcelona arrossegant a la resta del Principat).

En aquest context, la Burgesia va anar acompanyada de la lluita obrera que al 1937 va aconseguir dominar la ciutat i declarar Barcelona ciutat revolucionària. Aquest domini va ser efímer i el seu progressiu però ràpid afebliment va implicar (corregiu-me si m’equivoco), juntament amb altres esdeveniments, perdre la Guerra Civil. Des de llavors la Barcelona revolucionària ha passat a l’oblit o a la criminalització. Com es pot imaginar una ciutat anarquista si el seu record sempre va relacionat amb crim i mai amb educació o cultura i benestar? I, qui és que impedeix recordar i per tant imaginar una ciutat revolucionària?

De la mateixa manera Espanya impedeix imaginar uns Països Catalans independents. No citaré tots els casos d’abandonament polític que ha patit la nostra nació durant els darrers anys; hi ha masses! Però tots ells (reacció de l’estat enfront la consulta d’Arenys de Munt, manipulació televisiva de la xiulada a l’Himne espanyol durant la final de la copa del rei de futbol al 2009, insult continuat de la COPE, i un llarg etcètera) tenen en comú que posen traves, per dir-ho suaument, a que els catalans i (especialment) els espanyols s’imaginin un context nacional diferent. En aquest cas, Espanya ha fracassat. Ja som molts que ens hem imaginat una estat propi pel Poble Català. Un Estat propi que aporta més solucions que problemes (que també!).

Ara només cal que ens imaginem un món amb cofindencialitat i privadesa. Podeu? Jo no!

Quan en ZP diu A vol dir el contrari.

En Zapatero va començar la seva trajectòria com a President espanyol dient que acceptaria l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Va seguir amb afirmacions com que no hi havia crisis, que el sistema financer espanyol era el més potent del món, que les balances fiscals les presentaria no sé quin dia (i vàries vegades), que el TGV arribaria a Barcelona no sé quin dia (i vàries vegades)…

I ara diu que les consultes no van enlloc.

Coincidint amb la consulta per la Independència a gairebé 170 municipis dels Països Catalans, «els Estats Units decideixen» comença a caminar. S’ha posat en marxa el bloc amb la primera nota de premsa en la que s’anuncia que el 17 de gener es presentarà la comissió i els detalls de la campanya que culminarà amb la consulta entre els catalans i catalanes que viuen als Estats Units. Tot i que l’objectiu és molt ambiciós, el resultat pot ser molt positiu des del punt de vista de l’excercici de les llibertats com també de l’impacte que pot tenir a nivell internacional.

Si sabeu de gent que vulgui participar, que visiti www.els-eua-decideixen.org i s’apunti al formulari.

______________________

Nota de Premsa

«Els Estats Units decideixen» comença a caminar

Els catalans i catalanes residents als Estats Units d’Amèrica estem orgullosos de com el nostre poble troba una vegada i una altra els mecanismes, sempre democràtics, per deixar clara la nostra voluntat nacional. Per aquesta raó no ens volem mirar les consultes per la Independència que s’estan promovent als Països Catalans des de la distància. Volem ser actors directes d’aquest procés tan engrescador i dir-hi la nostra. És per aquest motiu que hem començat a treballar per crear la comissió “Els EUA Decideixen” que es presentarà públicament el 17 de gener del 2010 coincidint amb la diada de Menorca.
L’objectiu és doble, donar la possibilitat als catalans i catalanes que vivim als Estats Units d’exercir amb llibertat el nostre dret a decidir el país que volem. I, sabedors del paper que els EUA tenen en l’escena internacional, poder mostrar al món des d’aquí que les catalanes i els catalans volem decidir el nostre futur de manera sobirana.

Grup promotor de la Comissió “Els Estats Units Decideixen
www.els-eua-decideixen.org

Després de llegir l’entrevista que el Raphel Pherrer del Diari de Balears li ha fet al Jaume Santandreu, he de dir que som molts ja que treballem per bastir una terra lliure que arribi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Molts més que fa 5 anys.

És cert que el Principat de Catalunya ha posat un ritme fort cap a la Independència. Moltes vegades sense mirar al costats, al meu entendre pel complexe de imperialista capcot imposat per Espanya sota l’etiqueta de «pancatalanisme». En culpo als espanyols però també als catalans de tot el país. No haver sabut aturar el nacionalisme espanyol des dels diferents territoris ens ha fet molt de mal. Però en aquesta dinàmica sobiranista creixent, la resta del país hi va al darrere. Ningú pot negar l’evolució que han fet les illes en els darrers 30 anys. Des d’anomenar català a la llengua que s’aprén a escola (segons m’han comentat abans li deien llengua de les illes), a agafar la referència nacional per partits com el PSM ara PSM-EN. A la resta dels Països Catalans, ja són la majoria d’accions nacionalistes que tenen com a referència explicitament o implicitament els Països Catalans. L’exemple clar són les consultes d’autodeterminació que s’estan promoven majoritariament al Principat amb una pregunta que té en compte tota la nació, amb cartells que referencien més enllà de la comunitat autónoma i que a més han trobat resposta a la resta de Països Catalans (El PSM està posant fil a l’agulla amb aquest document del dia 8 de desembre del 2009) i en les comunitats catalanes a l’estranger (p.ex. Quebec).

Al Principat la velocitat ha augmentat perquè avui hi ha més gent que vol la independència que fa 10 anys. Més gent en valors absoluts però també en espectre polític. Avui els independentistes ideològics segueixen defensant les postures sobiranistes amb una autoestima en alça. Però avui també l’independetisme pragmàtic està als nivells més alts de la història. Aquest sector és el que encara no s’ha mobilitzat a la resta dels Països Catalans, i és aquest el sector que té la clau per la independència. Personalment estic a l’espectativa del que passi al País Valencià amb el grup de nova formació en Moviment. M’agradarà saber si seran capaços de trobar-se als descontents del Bloc, moltes vegades encallat en la tercera via, i motivar als desencantats de la situació política al País Valencià. Si ho saben fer i decideixen presentar-se a les eleccions, l’entrada al Parlament Valencià serà històrica. A les Illes, el PSM també està encorat en una tendència molt negativa que l’ha portat a escicions i pèrdua molt important de vots. Però l’independentisme creix a les Illes i al País Valencià. Com a exemple els pocs vots que van separar la CUP del primer regidor a Barxeta (Costera).

Tornant a les Illes, sóc dels que pensa que el dia que acceptin majoritàriament la seva pertenença nacional, pel tarannà illenc que no entraré a descriure, seran més catalanes que ningú perquè de fet ja ho són. Jaume Santandreu, el país està en contrucció i l’estem fent entre tots i totes. Aprofito per a donar-te les gràcies per la feina feta.