Votar des de l’estranger és missió impossible. En aquestes darreres eleccions estatals he tingut la meva segona oportunitat de votar des de l’estranger. I les dues vegades he tingut només 2 dies per enviar les meves butlletes. Les dues vegades m’han arribat les paperetes el diumenge anterior a les eleccions, sent el dia límit dimarts. Aquest és només el darrer pas del procés de votar més costós. Arribar a tenir les paperetes a casa teva tampoc és fàcil. Cal anar al Consulat General d’Espanya i demanar que enviïn les paperetes des de la junta provincial, en el meu cas de les Illes. Això implica anar a San Francisco des de Silicon Valley entre setmana i perdre un matí de feina i 18 dòlars de benzina o 12 de transport públic. I al final, com publica la FIEC, per a que 3346 vots desapareguessin a les darreres autonòmiques del Principat. I el que mai sabré és si el meu vot ha estat comptabilitzat.

Més enllà de les dificultats de poder votar des de l’estranger, hem d’afegir la voluntat política (PP i PSOE) d’impedir el vot des de l’estranger amenaçant amb lleis com la que van aprovar el 21 de desembre del 2010 (LOREG) que suprimeix el dret de vot en les eleccions locals dels que resideixen a l’estranger.

Potser com jo, tu també has tingut problemes a l’hora de votar des de fora dels Països Catalans. Si vols, pots compartir aquí la teva experiència. Utilitza el formulari de a continuació i sortirà publicat en aquest mateix post.

Més experiències!

«Bona tarda a tothom,
el que m’ha passat a mi no és gaire diferent del que expliqueu. Visc a Vernet, al Conflent, i fins a dos dies abans del 20N no vaig rebre els papers per anar a votar. Em vaig queixar al consolat d’Espanya a Perpinyà i em van respondre que hi havia hagut problemes a la demarcació de Barcelona i que excepcionalment podria votar per correu fins el dia 19 –en comptes del 15-. El tampó de correus justificaria la data d’enviament del vot.
A més a més, vaig rebre menys quantitat de paperetes dels partits que les que hagués hagut de rebre …
Vaig demanar on calia que m’adrecés per denunciar aquests fets i no em van respondre. Algú em pot dir a on cal escriure per posar denúncia ?
Ves per on que tres setmanes abans vaig rebre dos correus, un del PSOE i l’altre del PP : el del PSOE venia de Zuric i el del PP de l’aeroport Roissy-Charles de Gaulle de Paris.  Com s’explica això ? Qui finança aquests dos partits ?

»

»

Realment votar des de l´estranger és una missió (gairebé) impossible! 

Mai, però mai, deixaria d´exercir el meu dret a vot en unes eleccions. El 23F feia dos dies que tenia 18 anys i vaig ser molt conscient del que ens estàvem jugant. Però de vegades s´ha de tenir una voluntat i una perseverància de ferro per aconseguir votar. Aquest va ser el cas de les darreres eleccions del 20N.

Una setmana abans de les eleccions encara no havia rebut la documentació per votar. Vaig telefonar al consolat d´Amsterdam on, per primer cop, em van atendre de manera amable i eficient, oh, sorpresa! Al consolat em van dir que la documentació m´havia d´arribar de Barcelona i em van donar el número de telèfon de l´oficina del cens. Vaig telefonar a Barcelona i una funcionària, novament extremadament amable, em va dir que a causa d´unes llistes que havien estat impugnades, el correu no havia sortit fins el dijous 10 de novembre. Finalment, el dimecres 16 em va arribar la notificació de correus. A partir de l´endemà, dijous 17…, podia anar a recollir la documentació a correus. Ja no era a temps de votar per correu si no em volia arriscar a que el meu vot fos un dels vots extraviats.

El dijous 17 va transcórrer de la següent manera. Al matí vaig anar de casa meva, a Rotterdam, fins a L‘Haia a treballar. A la pausa del dinar vaig tornar a Rotterdam, vaig recollir la documentació a correus, i me´n vaig tornar cap a L´Haia a treballar. Al vespre, vaig anar de L´Haia al consolat d´Amsterdam a votar i després, esgotada, vaig tornar a casa.

Us estalvio el número de trens, metros, tramvies que vaig haver d´agafar, a més de perdre quatre hores feina i molts diners.

Segons el consolat d´Amsterdam, hi va haver problemes sobretot a Barcelona. Amb una mica d´imaginació seria fàcil pensar en un complot o una trama secreta per impedir que segons quins vots arribin a la seva destinació… M´estimo més pensar que hem tingut mala sort i que els funcionaris espanyols, i catalans!, són així d´ineficients.

El que em fa més por de l´hegemonia dels grans partits espanyols, és que instaurin la demarcació electoral per als espanyols residents a l´estranger, com si els residents a l´estranger tinguéssim més afinitats en comú que no cadascú amb la ciutat o país o ´comunitat autònoma´ d´origen. Espero que aquesta iniciativa, una de les grans idees de Zapatero.…, no tiri endavant, perquè aleshores no tindria sentit votar cap partit que no fos el PP o el PSOE, serien vots llençats.

I, posats a denunciar irregularitats, des de fa anys guardo els xecs amb els quals podria recuperar les despeses derivades del vot per correu. Abans les despeses es transferien de correus d´Espanya a correus d‘Holanda i tot anava bé. Des de fa uns anys, el BBVA té el privilegi de cobrar grans quantitats de l´Estat per pagar aquestes despeses als votants de l´estranger. El problema és que cobrar el xec val més diners que el valor nominal del xec. No he aconseguit cobrar mai res, la qual cosa vol dir que el BBVA s´ha embutxacat fins ara vora de 75 euros meus, i de molts altres votants, és clar. 

Actualment, ja no demano la devolució de les despeses. Abans ho feia perquè era l‘única manera de comprovar que le meu vot havia arribat, però vist qui guanya d´aquesta operació, m´estimo més que em costi diners, i molts, com en el cas del 20N!

»

Imatges de les Torres del Paine i altres de la Patagònia. Si voleu veure les imatges de la Patagònia que he anat fent i també de molts altres llocs, podeu clicar a la foto.

Més fotos a Walking among Giants

Linepithema humile catalana

A l’Europa Mediterrània, hi ha una espècie de formiga que és invasora. Com tants d’altres espècies. Aquesta és la formiga Argentina (Linepithema humile o Iridomyrmex humilis). La formiga Argentina ha creat una super colònia que va de Portugal a Itàlia! Una colònia de formigues cohesionada i homogènia amb una estructura social molt complexa. Una super estructura que els fa treballar homogeniament, sense atacs entre elles malgrat siguin formigues de milers de quilòmetres de distància perquè s’identifiquen com a part de la mateix grup. Una super colònia amb una organització que l’ha permès desenvolupar-se i arraconar les espècies locals. De fet en el món de les formigues l’unicolonialisme explica el domini general de cada espècie.

Però la super colònia de formigues argentines té un problema. La seva pau es trenca als Països Catalans. Allà existeix la super colònia catalana clarament diferenciada de la super colònia principal per un fet. És una colònia de formigues argentines (igual que les altres) on els seus individus (les formigues) quan estan aprop d’una de la supercolònia principal entren invariablement en baralles amb conseqüències greus (per les formigues en lluita s’entén). Evidentment, això només passa o al laboratori o a les zones frontera entre les dues comunitats. Però passa gairebé sempre entre formigues d’aquestes dues comunitats.

Extret de l’article Giraud et al., 2002

Giraud T, Pedersen JS, Keller L., 2002. Evolution of supercolonies: the Argentine ants of southern Europe. Proc Natl Acad Sci U S A. 2002 Apr 30;99(9):6075–9. E

Número total d’emails enviats a en Bauzá: 345
345 GRÀCIES

Des d’on s’envien els emails:

Des de quins municipis es dóna suport:

Total d'emails enviats

Ja han passat dos anys d’un dels millors gols del Barça. Quan gairebé no ens recordavem del gol de Bakero a Kaiserlautern, Iniesta es va inventar aquest gol a Londres.

Avui 6 de maig i classificats per la final de Wembley un altre vegada, recordem aquest final de partit increïble.

Imatges del partit entre el FC Kaiserlautern i el FC Barcelona el 6 de novembre del 1991 i el gol de Bakero. Aquell any el Barça va guanyar la seva primera Copa d’Europa i ho va fer a Wembley. El 2011 el Barça hi torna per guanyar, si tot va bé, la seva 4.

Cada vegada, i molt poc a poc, s’obren vols directes entre Barcelona i els Estats Units. Encara estan tots localitzats tots a la meitat Est però  es van estenent cap a l’oest. El darrer és a Chicago.

• Delta Airlines: vola a Nova York diàriament i cinc cops per setmana a Atlanta.
• Continental Airlines: vola diàriament a l’aeroport de Newark (Zona Nova York-Nova Jersi).
• American Airlines: opera diàriament entre Barcelona i Nova York.
• Pakistan International Airlines: Opera dos vols a Chicago cada setmana.

Al 2010 en total van volar en vols directes des de Barcelona a Nord Amèrica 627.560 persones. Cal tenir en compte que també s’inclou Mèxic. (Dades de www.bcnair-route.com)

La definició de nació és prou antiga i diversa. Malgrat això recordaré les dues principals interpretacions de nació: Nació-Estat i Nació-Poble.

Són molts els que han definit català. I molts són els que ho han definit d’una manera incompleta. En Josep Tarradellas va dir allò de «ciutadans de Catalunya» i a finals dels anys 60 es va definir català com «aquell qui viu i treballa a Catalunya». Jordi Pujol, anys més tard, va afegir a la definició «i que té la voluntat de ser-ho». Per la seva banda, Joan Fuster havia definit nació com aquell conjunt de persones que comparteix llengua, cultura i història agafant els models francés i alemany d’Estat-Nació. I jo al 2007 quan vam presentar la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat Propi vaig afegir a la definició de Joan Fuster «i es vol sentir català». Fa pocs dies al blog Sex and the Barcelona es va definir Català com «aquell que tributa a Catalunya». Aquesta definició és interessant perquè rebutja el fet cultural com a central del debat polític i inclou a tothom que és espoliat. Però a la vegada no inclou a una bona part dels que se senten catalans arreu dels Països Catalans. Agradi o no Catalunya ja no s’entén com a tot el país sinó com a única comunitat autònoma.

En un intent d’arribar més lluny vull proposar la següent definició:

Català és aquell que comparteix l’àmbit cultural català i se sent català.

És a dir, tothom que comparteixi l’àmbit cultural català i se senti català és català, independentment d’on visqui i de quin sigui la seva llengua vehicular. En conseqüència hem d’estar orgullosos, de qualsevol que treballi per reforçar l’àmbit cultural català estigui a Barcelona, a Perpinyà, a Elx o Nova York i escrigui en català, castellà, àrab o anglès però que es defineixi a ell mateix com català!

NO m’he volgut centrar en l’existència de Nació ni en el dret de les nacions en convertir-se en estat. Per a més informació en aquest sentit podeu llegir: Michel Leiberich, .Llengua, cultura, nació: els Països Catalans i l’Estat-nacio. Universitat de Perpinyà

Fa unes setmanes vaig fer arribar al President de la Generalitat de Catalunya (mitjançant el formulari a Internet) un correu amb la proposta de crear una oficina de premsa pels principals mitjans de premsa mundials. El sentit d’aquesta proposta és crear un pensament català a la premsa internacional atès que fins ara totes les referències a Catalunya (cap als Països Catalans) es fan des de Madrid (Espanya). Tenir la premsa a Barcelona implicaria que els periodistes coneguessin millor la realitat catalana, tinguessin amics catalans, fessin alguna calçotada i sabessin dir Bon dia. Entenc que això es notaria en les seves publicacions.

Fins ara, llegir premsa internacional sobre els catalans és igual pràcticament a llegir notícies publicades a el Mundo. Per sol·lucionar-ho cal que els que ho escriguin visquin la realitat catalana i se sentin simpatitzants, més que fins ara, del poble català.

La resposta de Joan Vidal de Ciurana, Cap de l’Oficina del President de la Generalitat de Catalunya ha estat el següent:

Podem discutir sobre si el català, el castellà, l’anglès o l’àrab han de ser llengües oficials, vehiculars, co-oficials, pròpies o el que convingui però lamento dir que això des del punt de vista estratègic per l’autodeterminació és estèril. No només no aporta res de nou sinó que reforça un discurs que les elits espanyoles saben perfectament ens ancora a Espanya.

Com va titular en Toni Gisbert un dels seus capítols al seu llibre «Quan el mal ve d’Espanya. El país Valencià més enllà dels tòpics»: És l’economia, imbècil. Allunyar-se prou del discurs identitari per a centrar-se en el discurs econòmic té dues conseqüències: 1) Incloure potencialment a tothom en la causa parlin l’idioma que parlin, visquin on visquin dels Països Catalans, se sentin el que se sentin, i 2) trencar l’espectre polític espanyol als Països Catalans.