Vídeo de la cria llúdriga de mar californiana a l’aquari de la Badia de Monterey a Califòrnia i de la seva mare adoptiva Jay. En el vídeo es pot veure com mengen i com juguen amb el super glaçó de gel que després s’engoleix la Jay. Al final, fent massatges per digerir, i el bebè imitant.

Descripció d’una bonica excursió per l’alt Pallars Sobirà, aprop del massís de la Pica d’Estats als Pirineus. Els estanys Aixeus estan al llom del Monteixo (2905m).Aquesta excursió, assequible per gairebé tothom i sense dificultats tècniques porta a una zona de llacs molt tranquil·la i poc transitada.

:: Fitxa ::

Temps de recorregut: 3 hores
Distància: 10,7 km
Altura inicial: 1625 metres
Altura màxima: 2370 metres
Desnivell positiu: 745 metres
Desnivell negatiu: 745 metres
Dificultat: Molt Fàcil. Excursió ideal per anar amb la família.
Material: Roba adequada per l’època
Punt de Sortida (Accessos): Pla de la Selva. També es pot progressar per la pista que està en forces bones condicions fins a la cota 2000 m.
Època recomanada: Qualsevol

:: Descripció ::

00:00 > Sortida des del Pla de la Selva. El camí s’endinsa pel bosc cap al sud-oest per una pista que remunta inicialment al costat de la zona de pícnic.

00:36 > S’arriba sense dificultats al trencant que pel mig de bosc permetrà estalviar el revolt més llarg de la pista. Tanmateix el camí es fa difícil de trobar per la part superior del bosc i especialment de trobar la intersecció amb la pista baixant des dels llacs.

00:37 >Es troba la carretera

00:42 > Revolt que intersecta amb el rierol.

00:55 > Final de la pista forestal i inici de la senda. Aquesta segueix el recorregut del riu deixant-lo inicialment per l’esquerra fins atravessar-lo. A partir d’aquest punt, el camí segueix fites de pedres que ens acompanyaran la resta de la pujada.

01:10 > Es creua el riu.

01:20 > El camí torna a creuar el riu per deixar-lo fins al llac a l’esquerra. A partir d’aquest punt comença la pujada més forta de l’excursió.

1:25 > Encara que es pot anar recte, pujant a l’esquerra, per sota de petits llindars rocosos, entre el neret, puja un camí poc còmode que arriba fins al llac.

01:45 > S’arriba a l’estany gran d’Aixeus.

03:18 > Baixada seguint el mateix camí.

04:30 > Arribada al pàrquing
Mostra un mapa més gran

En l’apunt anterior clamava contra la pèrdua de llibertat a què estem sotmesos. Ni la burgesia catalana ni Espanya ens deixen imaginar deia amb un cert pessimisme. Però quan parlem de la pèrdua de drets a la privacitat parlem d’una altra lliga. En comparació estem molt més aprop d’uns Països Catalans unificats, lliures, comunistes i sense corrupció que de recuperar la privacitat individual. És inevitable quan es parla d’una societat totalment interconectada (eufemisme per dir-la controlada) recordar el llibre 1984 de Jorge Orwell. I és que tenim tots els ingredients d’aquella societat prevista per n’Orwell. Tenim el control de la informació o la sensació de control (quan tothom se sent controlat no cal controlar), i l’acceptació d’aquest control com a moneda de canvi per accedir a llocs de benestar. Només els indigents o els marginats poden escapar i, com imaginava n’Orwell, no tenen cap capacitat de sobreposar-se i reconstruir. Però el millor, cap de nosaltres veu que això com un problema. Però el regal de dades que estem fent entre tots a Facebook, twitter, tuenti, Linkedin, Google, i un llarg etcètera de multinacionals amb seu a Silicon Valley i sense cap garantia de bon ús (venda, intercanvi, cessió,…) és perillosa. Qui pot garantir que no venen/donen les dades (les que hem donat directament però també indirecta) a altres empreses o insitucions més o menys democràtiques.

Com podem intentar solucionar la més intensa publicació continua de les nostres dades per institucions públiques i sobretot privades vulnerant de manera flagrant el nostre dret a la intimitat, si no tan sols som capaços de veure el problema i d’imaginar-nos una solució. Com podem defensar el dret a la privacitat si ni tan sols sabem que vol dir privacitat? Com podem aturar-ho si som nosaltres mateixos que regalem el nostre historial? Podem col·lectivitzar esforços, socialitzar recursos però a la vegada hem de poder garantir la privadesa. I això passa perquè cadascú de nosaltres sàpiga que vol dir i que implica no cuidar la intimitat.

Si no us ho creieu, jugueu a cercar la vida d’algú que coneixeu només el nom a Internet… només amb Google accedireu a bona part del seu historial.

Cap revolució o canvi radical d’estatus polític i social no es pot aconseguir si no s’imagina prèviament. I nosaltres tenim prohibida la imaginació.

Hom no pot aconseguir emancipar-se si prèviament no s’hi ha imaginat. Els Països Catalans no es poden independitzar d’Espanya, França i Itàlia si no s’ha imaginat prèviament. No podem imaginar-nos amb millores socials si no les imaginem abans. I això Espanya i la Burgesia catalana ho saben perfectament.

Algú em va dir en una estada a Granada que vaig fer fa alguns anys que l’independentisme català era burgès. Em sap greu però una afirmació així només es pot deure a una profunda desconeixença de la situació als Països Catalans o a mala llet. La “mala follá” que diuen a Granada. És cert que la burgesia catalana fa anys va utilitzar el sentiment diferencial com a vehicle per posar en escac al govern espanyol i aconseguir més privilegis. Més privilegis per satisfer les seves necessitats i de pas, si coincidia, de la resta de la població. Però si la burgesia hagués estat mai independentista ara seriem independents. Em costa valorar si l’estratègia política va ser encertada. Per un costat aquell sentiment reivindicatiu constant s’ha transformat progressivament fins al dia d’avui en el sentiment de desafecció més gran de la societat catalana cap Espanya. I quan dic societat catalana em refereixo a la part de la societat més vinculada a la burgesia durant el segle XIX: Principat de Catalunya i zones soltes del País Valencià com per exemple Alcoi. Les zones que no van saber/voler apostar cap a un model social basat en la petita empresa i la industrialització, i per tant diferent al rural, són avui en dia més espanyoles que catalanes. Però aquesta burgesia, en tant que no era homogènia als Països Catalans, no va arrossegar el país cohesionadament. Ni llengües ni cultures ni fins i tot consanguinitat serveixen per cohesionar un país més que els diners. D’altra banda l’odi visceral espanyol cap als catalans es fa focalitzar a Barcelona i va justificar un enfrontament de les regions amb una estructura social majoritària més semblant a l’espanyol i per tant al feudalisme (Illes Balears i País Valencià) i la controlada per la Burgesia (Barcelona arrossegant a la resta del Principat).

En aquest context, la Burgesia va anar acompanyada de la lluita obrera que al 1937 va aconseguir dominar la ciutat i declarar Barcelona ciutat revolucionària. Aquest domini va ser efímer i el seu progressiu però ràpid afebliment va implicar (corregiu-me si m’equivoco), juntament amb altres esdeveniments, perdre la Guerra Civil. Des de llavors la Barcelona revolucionària ha passat a l’oblit o a la criminalització. Com es pot imaginar una ciutat anarquista si el seu record sempre va relacionat amb crim i mai amb educació o cultura i benestar? I, qui és que impedeix recordar i per tant imaginar una ciutat revolucionària?

De la mateixa manera Espanya impedeix imaginar uns Països Catalans independents. No citaré tots els casos d’abandonament polític que ha patit la nostra nació durant els darrers anys; hi ha masses! Però tots ells (reacció de l’estat enfront la consulta d’Arenys de Munt, manipulació televisiva de la xiulada a l’Himne espanyol durant la final de la copa del rei de futbol al 2009, insult continuat de la COPE, i un llarg etcètera) tenen en comú que posen traves, per dir-ho suaument, a que els catalans i (especialment) els espanyols s’imaginin un context nacional diferent. En aquest cas, Espanya ha fracassat. Ja som molts que ens hem imaginat una estat propi pel Poble Català. Un Estat propi que aporta més solucions que problemes (que també!).

Ara només cal que ens imaginem un món amb cofindencialitat i privadesa. Podeu? Jo no!

PSOE i PP pacten que 126.398 catalans no puguin votar

La Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC) ha condemnat avui que el PSOE i el PP estiguin negociant que l’emigració de l’Estat espanyol només pugui votar al Senat, el que suposaria que els catalans que viuen fora del país perdessin el seu dret a votar al Parlament de Catalunya i, també, a les eleccions municipals catalanes, a més del Congrés de Diputats. La FIEC lamenta, a més, que una informació d’aquesta “naturalesa antidemocràtica”, que impediria el dret a vot als 126.398 els catalans inscrits al CERA (Censo Electoral de Residentes Ausentes), s’hagi fet pública un Divendres Sant, com s’ha fet històricament amb temes d’altíssim significat polític.

La fórmula pactada entre els dos grans partit espanyols preveu la creació d’una circumscripció específica pel vot exterior, exclusivament al Senat.

Segons la FIEC (www.fiecweb.cat) “com que Catalunya no té una llei electoral pròpia i ens regim per la llei electoral general de l’Estat, l’aprovació de la LOREG (Ley Orgànica de Régimen Electoral General) en els termes en els que la subcomissió parlamentària sobre la reforma de la Llei Electoral té previst aprovar, significarà a la pràctica que els catalans de l’exterior no podran votar ni al Parlament de Catalunya ni a les municipals catalanes “la qual cosa deixa sense veu als catalans que viuen a l’exterior de la nació”, expressa la FIEC.

La Federació Internacional d’Entitats Catalanes s’adreçarà per carta la setmana vinent a tots els grups parlamentaris del Parlament de Catalunya i del Congrés i Senat espanyols perquè preservin el vot exterior en totes les eleccions “com a mostra de normalitat democràtica i plena sintonia amb els valors democràtics de la Unió Europea”.

L’altre dia em van dir que els nacionalismes són una reacció a un atac. Que aquest és el seu sentit! Em van posar el cas de Sagunt i el Port de Sagunt, matisant això sí que es tractava d’una altra escala.

Doncs sí! No defensar-se dels atacs és malaltís.
Cal aclarir prèviament si els atacs són reals o són una desviació política per crear la sensació continuada de ser atacats per fomentar el sentiment de col·lectiu. En tots els casos hi ha una mica de tot. En el cas català també hi ha la desviació política però la decadència en l’ús de l’idioma, el trencament lingüístic promogut des de certs estaments de la dreta espanyola i alguns boicots sense sentit són símptomes que l’atac existeix, és premeditat i sostingut.

Davant dels cops de puny “reals” es pot reaccionar de dues maneres, o aixecar la veu i dir que no ho tornin a fer (amenaçant si cal) o deixar fer esperant que es cansin.

Els rumors es confirmaran el dimarts 19 de gener amb molta probablitat. L’iTablet o iSlate (nom que encara no està confirmat) és la nova revolució d’Apple. L’iTablet és una pantalla multi-sensible com ho és l’ipod o l’itouch. Té unes 10″ i permetrà utilitzar aplicacions de l’iphone així com aplicacions de lectura tipus Kindle. Segons el New York Times l’iTablet permetrà realitzar novedoses operacions amb els dits sobre la pantalla com per exemple rotant tres dits per obrir una operació.

A més, algunes veus (tot són rumors encara) asseguren que Apple ha estat dos anys treballant sobre les capacitats de l’iWork en base a la pantalla multi-sensible. Això indicaria que Apple té pensat oferir aquesta nova joguina com un ordinador. Aquesta és una de les incògnites de l’iTablet. Com que està entre el portàtil i l’iphone, quin serà el seu mercat. I en tot això el Kindle quina posició agafa?

Aquí, a Sillicon Valley, ja es diu que el Kindle està sentenciat.

Quan en ZP diu A vol dir el contrari.

En Zapatero va començar la seva trajectòria com a President espanyol dient que acceptaria l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Va seguir amb afirmacions com que no hi havia crisis, que el sistema financer espanyol era el més potent del món, que les balances fiscals les presentaria no sé quin dia (i vàries vegades), que el TGV arribaria a Barcelona no sé quin dia (i vàries vegades)…

I ara diu que les consultes no van enlloc.

Coincidint amb la consulta per la Independència a gairebé 170 municipis dels Països Catalans, “els Estats Units decideixen” comença a caminar. S’ha posat en marxa el bloc amb la primera nota de premsa en la que s’anuncia que el 17 de gener es presentarà la comissió i els detalls de la campanya que culminarà amb la consulta entre els catalans i catalanes que viuen als Estats Units. Tot i que l’objectiu és molt ambiciós, el resultat pot ser molt positiu des del punt de vista de l’excercici de les llibertats com també de l’impacte que pot tenir a nivell internacional.

Si sabeu de gent que vulgui participar, que visiti www.els-eua-decideixen.org i s’apunti al formulari.

______________________

Nota de Premsa

“Els Estats Units decideixen” comença a caminar

Els catalans i catalanes residents als Estats Units d’Amèrica estem orgullosos de com el nostre poble troba una vegada i una altra els mecanismes, sempre democràtics, per deixar clara la nostra voluntat nacional. Per aquesta raó no ens volem mirar les consultes per la Independència que s’estan promovent als Països Catalans des de la distància. Volem ser actors directes d’aquest procés tan engrescador i dir-hi la nostra. És per aquest motiu que hem començat a treballar per crear la comissió “Els EUA Decideixen” que es presentarà públicament el 17 de gener del 2010 coincidint amb la diada de Menorca.
L’objectiu és doble, donar la possibilitat als catalans i catalanes que vivim als Estats Units d’exercir amb llibertat el nostre dret a decidir el país que volem. I, sabedors del paper que els EUA tenen en l’escena internacional, poder mostrar al món des d’aquí que les catalanes i els catalans volem decidir el nostre futur de manera sobirana.

Grup promotor de la Comissió “Els Estats Units Decideixen
www.els-eua-decideixen.org

Després de llegir l’entrevista que el Raphel Pherrer del Diari de Balears li ha fet al Jaume Santandreu, he de dir que som molts ja que treballem per bastir una terra lliure que arribi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Molts més que fa 5 anys.

És cert que el Principat de Catalunya ha posat un ritme fort cap a la Independència. Moltes vegades sense mirar al costats, al meu entendre pel complexe de imperialista capcot imposat per Espanya sota l’etiqueta de “pancatalanisme”. En culpo als espanyols però també als catalans de tot el país. No haver sabut aturar el nacionalisme espanyol des dels diferents territoris ens ha fet molt de mal. Però en aquesta dinàmica sobiranista creixent, la resta del país hi va al darrere. Ningú pot negar l’evolució que han fet les illes en els darrers 30 anys. Des d’anomenar català a la llengua que s’aprén a escola (segons m’han comentat abans li deien llengua de les illes), a agafar la referència nacional per partits com el PSM ara PSM-EN. A la resta dels Països Catalans, ja són la majoria d’accions nacionalistes que tenen com a referència explicitament o implicitament els Països Catalans. L’exemple clar són les consultes d’autodeterminació que s’estan promoven majoritariament al Principat amb una pregunta que té en compte tota la nació, amb cartells que referencien més enllà de la comunitat autónoma i que a més han trobat resposta a la resta de Països Catalans (El PSM està posant fil a l’agulla amb aquest document del dia 8 de desembre del 2009) i en les comunitats catalanes a l’estranger (p.ex. Quebec).

Al Principat la velocitat ha augmentat perquè avui hi ha més gent que vol la independència que fa 10 anys. Més gent en valors absoluts però també en espectre polític. Avui els independentistes ideològics segueixen defensant les postures sobiranistes amb una autoestima en alça. Però avui també l’independetisme pragmàtic està als nivells més alts de la història. Aquest sector és el que encara no s’ha mobilitzat a la resta dels Països Catalans, i és aquest el sector que té la clau per la independència. Personalment estic a l’espectativa del que passi al País Valencià amb el grup de nova formació en Moviment. M’agradarà saber si seran capaços de trobar-se als descontents del Bloc, moltes vegades encallat en la tercera via, i motivar als desencantats de la situació política al País Valencià. Si ho saben fer i decideixen presentar-se a les eleccions, l’entrada al Parlament Valencià serà històrica. A les Illes, el PSM també està encorat en una tendència molt negativa que l’ha portat a escicions i pèrdua molt important de vots. Però l’independentisme creix a les Illes i al País Valencià. Com a exemple els pocs vots que van separar la CUP del primer regidor a Barxeta (Costera).

Tornant a les Illes, sóc dels que pensa que el dia que acceptin majoritàriament la seva pertenença nacional, pel tarannà illenc que no entraré a descriure, seran més catalanes que ningú perquè de fet ja ho són. Jaume Santandreu, el país està en contrucció i l’estem fent entre tots i totes. Aprofito per a donar-te les gràcies per la feina feta.