February 14, 2011 – 11:14 am
lectures: 1168
Podem discutir sobre si el català, el castellà, l’anglès o l’àrab han de ser llengües oficials, vehiculars, co-oficials, pròpies o el que convingui però lamento dir que això des del punt de vista estratègic per l’autodeterminació és estèril. No només no aporta res de nou sinó que reforça un discurs que les elits espanyoles saben perfectament ens ancora a Espanya.
Com va titular en Toni Gisbert un dels seus capítols al seu llibre «Quan el mal ve d’Espanya. El país Valencià més enllà dels tòpics»: És l’economia, imbècil. Allunyar-se prou del discurs identitari per a centrar-se en el discurs econòmic té dues conseqüències: 1) Incloure potencialment a tothom en la causa parlin l’idioma que parlin, visquin on visquin dels Països Catalans, se sentin el que se sentin, i 2) trencar l’espectre polític espanyol als Països Catalans.
February 2, 2011 – 1:06 am
lectures: 30005
Primer vull començar amb un agraïment col·lectiu. Vull donar 27887 gràcies a tots els que heu fet la campanya vostra. És una experiència al·lucinant. Vaig començar amb un objectiu molt modest (500 emails?) i s’ha desbordat en tots els sentits. S’han enviat durant la primera setmana de campanya 3600 emails a la revista TIME i s’han fet 33.000 hits al blog. I el que és impressionant és que el pic de màximes visites i emails que em pensava que seria el primer o el segon dia, encara no l’he vist. Llegeix més »
January 24, 2011 – 5:39 pm
lectures: 175111
Número d’e-mails enviats a la revista TIME: 27887
Mitjans de comunicació que en parlen: Crònica.cat, Infoindepe, Racó Català, Nació Digital, Col·lectiu Emma, Avui.cat, Avui.cat (Opinió), Ara.cat
January 15, 2011 – 5:42 pm
lectures: 949
10 consells per a la gent que ve a viure als EUA. Han d’ajudar a minimitzar els pals (que ja m’he menjat jo una vegada) en l’inici d’aquesta aventura i millorar l’adaptació en un període breu de temps. Malgrat això, no dubteu en arriscar-vos! és divertit malgrat les hòsties que poden caure.
Un parell de notes: Quan dic al títol «venir a viure» no em refereixo a instal·lar-se als EUA per tota la vida necessàriament. Però és una manera de descartar els viatges de turisme d’una durada de pocs mesos. També pressuposo que el visat el tens solucionat tot i que intentaré parlar-ne en el futur.
Els consells són els següents:
- Cercar casa. La manera més fàcil és Craiglist. Aquesta és una web d’abast nacional (i internacional) en la qual pots triar la teva zona i cercar pis. A Stanford University, hi ha una altra eina que és SUpost. Com a sub-consell et puc dir que a mi em va anar molt bé trobar pis compartit per uns pocs mesos. Em va servir per conèixer gent i parlar en anglès, i també per conèixer la ciutat. Llegeix més »
January 8, 2011 – 7:45 am
lectures: 565
En la línia del que et vaig escrivint darrerament, ara et vull donar un consell: «Sense ressentiments amb Espanya i França, construïm en pau».
Perquè no et sents part de la cultura espanyola o francesa? És possible que no te’n sentis per la fatiga que cadascuna de les teves neurones experimenta amb el que consideres agressions a una part de la teva manera de ser. Però no t’enfadis amb el món! Primer de tot has de ser conscient que el món és injust. En un món perfecte no hi hauria països, ni fronteres, ni cultures en guerra, ni guerres, ni guanyadors ni perdedors. Accepta aquest fet: «el món és com és». Accepta-ho totalment.
La segona cosa a considerar és que Espanya mai s’ha entès a ella mateixa per aprofitar-se’n. I d’això no en tens culpa. Espanya, com es diu pel món, és una nació de nacions. Però ella s’entén com una nació de regions. Una vegada vist el problema, cal que tinguis present que l’Estat propi no s’aconseguirà per temes ideològics. Ja et poden fotre canya que mai aconseguiràs la independència per aquesta raó. Ells ho saben, però sembla que tu no. Perquè patir doncs? Si ells saben que per molt que et putegin culturalment mai posaran en dubte real l’estat, perquè entrar en el joc? perquè deixar d’estar en pau amb un mateix?
Una vegada estàs en pau amb tu mateix cal plantejar-se: Cal un Estat propi? si la resposta és sí cal preguntar: per quines raons? I treballar-les. Si és que no. A viure en pau. Tu tries?
December 28, 2010 – 2:49 am
lectures: 1254
La meva perspectiva un poc forastereta guanyada en la meva vida als EUA m’ha permès detectar una mancança a l’hora de construir el projecte nacional. I els riscos són evidents: deixar fora del projecte als que no es posicionen ni per la independència ni per l’unionisme. Aquest grup de persones suma una proporció gens menystenible del 20% aproximadament. I treu-te del cap que és un grup de gent indecisa que decidirà en base a com s’aixequi aquest dia (que potser sí!!). Decidiran el que més els convingui dintre de les opcions que creïn més simpaties. Llegeix més »
December 24, 2010 – 12:32 am
lectures: 812
M’he proposat fer crítica a la base ideològica del catalanisme des de la catalanitat. Crec que no hi ha res més destructiu que pensar que un ho fa bé tot. En el cas català és evident que no es fan bé moltes coses. Però al meu entendre hi ha problemes de base que també s’enfoquen malament. De fet hi ha punts de vista que es calquen dels espanyols i els francesos. I aquests dos estats com la majoria dels Europeus són molt fatxes.
Proposo aquest article justament des de la premissa següent: “La lleialtat nacional no és dir que som bons sinó proposar millores”. També, i abans de començar, m’agradaria valorar l’energia que ens estalviaríem si aprofitéssim les crítiques que ens fan gratuïtament des de l’espanyolisme ranci, cada dia. Però els atacs de l’espanyolisme no ens els escoltem. Jo no me’ls escolto i estic segur que tu tampoc. Jo sóc el primer en enfotre-me’n. És per aquesta raó i no per ser feixistes que no ens serveixen. Sincerament crec que alguna cosa hauríem d’apuntar del que diuen. De les seves maneres en tot cas ens podem seguir enfotent per estona.
Per a mi el catalanisme té un caràcter fortament uniformitzador. Alguns en diuen “integrador”. Llegeix més »
December 9, 2010 – 11:06 pm
lectures: 1349
Realment avui no et parlaré d’una diferència molt genuïna de la cultura catalana sinó més aviat de les cultures mediterrànies i segurament europees. Però com que no em plantejo parlar de comunitats de persones que desconec em centraré en els Països Catalans.
La primera diferència que et vull comentar és la que anomeno «Meritocràcia» que es contradiu amb «Poltronocràcia» habitual als Països Catalans. La «Poltronocràcia» es troba de forma clara en tots els estaments de la societat catalana. Em refereixo a la idea que les oportunitats recauen en la gent que ja té el control. El sistema americà, sense ser perfecte, dóna moltes més oportunitats a la gent que curra per aconseguir-les. Per exemple Llegeix més »
lectures: 604
En l’apunt anterior clamava contra la pèrdua de llibertat a què estem sotmesos. Ni la burgesia catalana ni Espanya ens deixen imaginar deia amb un cert pessimisme. Però quan parlem de la pèrdua de drets a la privacitat parlem d’una altra lliga. En comparació estem molt més aprop d’uns Països Catalans unificats, lliures, comunistes i sense corrupció que de recuperar la privacitat individual. És inevitable quan es parla d’una societat totalment interconectada (eufemisme per dir-la controlada) recordar el llibre 1984 de Jorge Orwell. I és que tenim tots els ingredients d’aquella societat prevista per n’Orwell. Tenim el control de la informació o la sensació de control (quan tothom se sent controlat no cal controlar), i l’acceptació d’aquest control com a moneda de canvi per accedir a llocs de benestar. Només els indigents o els marginats poden escapar i, com imaginava n’Orwell, no tenen cap capacitat de sobreposar-se i reconstruir. Però el millor, cap de nosaltres veu que això com un problema. Però el regal de dades que estem fent entre tots a Facebook, twitter, tuenti, Linkedin, Google, i un llarg etcètera de multinacionals amb seu a Silicon Valley i sense cap garantia de bon ús (venda, intercanvi, cessió,…) és perillosa. Qui pot garantir que no venen/donen les dades (les que hem donat directament però també indirecta) a altres empreses o insitucions més o menys democràtiques.
Com podem intentar solucionar la més intensa publicació continua de les nostres dades per institucions públiques i sobretot privades vulnerant de manera flagrant el nostre dret a la intimitat, si no tan sols som capaços de veure el problema i d’imaginar-nos una solució. Com podem defensar el dret a la privacitat si ni tan sols sabem que vol dir privacitat? Com podem aturar-ho si som nosaltres mateixos que regalem el nostre historial? Podem col·lectivitzar esforços, socialitzar recursos però a la vegada hem de poder garantir la privadesa. I això passa perquè cadascú de nosaltres sàpiga que vol dir i que implica no cuidar la intimitat.
Si no us ho creieu, jugueu a cercar la vida d’algú que coneixeu només el nom a Internet… només amb Google accedireu a bona part del seu historial.
lectures: 661
Per Sant Jordi d’enguany m’ha regalat, com cada any, un munt de moments màgics en forma de llibre. I és que aquest any la situació es mereix més d’un llibre. Estic a punt d’embarcar-me en una campanya oceanogràfica per un mes sencer i la lectura sovint és el reducte menys castigat de la manca d’intimitat.
Estic llegint «sense pèls a la llengua», una crítica irreverent a la llengua catalana de Rudolf Ortega i he de dir que m’encanta. M’encanta perquè jo sóc una persona irreverent i sense pèls a la llengua que s’ha sentit molt propera a l’autor del llibre. El seu llibre aporta una proposta molt concreta per millorar no només l’ús del català però també la unitat lingüística.
Llegeix més »
