La definició de nació és prou antiga i diversa. Malgrat això recordaré les dues principals interpretacions de nació: Nació-Estat i Nació-Poble.

Són molts els que han definit català. I molts són els que ho han definit d’una manera incompleta. En Josep Tarradellas va dir allò de «ciutadans de Catalunya» i a finals dels anys 60 es va definir català com «aquell qui viu i treballa a Catalunya». Jordi Pujol, anys més tard, va afegir a la definició «i que té la voluntat de ser-ho». Per la seva banda, Joan Fuster havia definit nació com aquell conjunt de persones que comparteix llengua, cultura i història agafant els models francés i alemany d’Estat-Nació. I jo al 2007 quan vam presentar la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat Propi vaig afegir a la definició de Joan Fuster «i es vol sentir català». Fa pocs dies al blog Sex and the Barcelona es va definir Català com «aquell que tributa a Catalunya». Aquesta definició és interessant perquè rebutja el fet cultural com a central del debat polític i inclou a tothom que és espoliat. Però a la vegada no inclou a una bona part dels que se senten catalans arreu dels Països Catalans. Agradi o no Catalunya ja no s’entén com a tot el país sinó com a única comunitat autònoma.

En un intent d’arribar més lluny vull proposar la següent definició:

Català és aquell que comparteix l’àmbit cultural català i se sent català.

És a dir, tothom que comparteixi l’àmbit cultural català i se senti català és català, independentment d’on visqui i de quin sigui la seva llengua vehicular. En conseqüència hem d’estar orgullosos, de qualsevol que treballi per reforçar l’àmbit cultural català estigui a Barcelona, a Perpinyà, a Elx o Nova York i escrigui en català, castellà, àrab o anglès però que es defineixi a ell mateix com català!

NO m’he volgut centrar en l’existència de Nació ni en el dret de les nacions en convertir-se en estat. Per a més informació en aquest sentit podeu llegir: Michel Leiberich, .Llengua, cultura, nació: els Països Catalans i l’Estat-nacio. Universitat de Perpinyà

Fa unes setmanes vaig fer arribar al President de la Generalitat de Catalunya (mitjançant el formulari a Internet) un correu amb la proposta de crear una oficina de premsa pels principals mitjans de premsa mundials. El sentit d’aquesta proposta és crear un pensament català a la premsa internacional atès que fins ara totes les referències a Catalunya (cap als Països Catalans) es fan des de Madrid (Espanya). Tenir la premsa a Barcelona implicaria que els periodistes coneguessin millor la realitat catalana, tinguessin amics catalans, fessin alguna calçotada i sabessin dir Bon dia. Entenc que això es notaria en les seves publicacions.

Fins ara, llegir premsa internacional sobre els catalans és igual pràcticament a llegir notícies publicades a el Mundo. Per sol·lucionar-ho cal que els que ho escriguin visquin la realitat catalana i se sentin simpatitzants, més que fins ara, del poble català.

La resposta de Joan Vidal de Ciurana, Cap de l’Oficina del President de la Generalitat de Catalunya ha estat el següent:

Primer vull començar amb un agraïment col·lectiu. Vull donar 27880 gràcies a tots els que heu fet la campanya vostra. És una experiència al·lucinant. Vaig començar amb un objectiu molt modest (500 emails?) i s’ha desbordat en tots els sentits. S’han enviat durant la primera setmana de campanya 3600 emails a la revista TIME i s’han fet 33.000 hits al blog. I el que és impressionant és que el pic de màximes visites i emails que em pensava que seria el primer o el segon dia, encara no l’he vist. Dimarts, ahir, va ser de moment el dia amb més visites úniques, més hits al blog i més emails enviats. La incidència dels mitjans ha sigut important (Crònica.cat, Infoindepe, Racó Català, Nació Digital, Col·lectiu Emma, Avui.cat) però el que ha fet realment que s’enviessin 27880 emails heu sigut vosaltres fent-ho arribar als vostres amics per email, per facebook i per twitter. També vull donar les gràcies als blocaires que n’heu fet difusió (en anglès i en català [1, 2, 3, 4, 5, 6, 7]) Quantes gràcies havia dit? Doncs totes aquelles per cadascú de vosaltres.
Però us he de fer una pregunta: Posem un dia per acabar la campanya o la deixo funcionant? De moment pensava que seria bonic acabar-la, però potser no val la pena. No sé!

Número d’e-mails enviats a la revista TIME: 27880

Mitjans de comunicació que en parlen: Crònica.cat, Infoindepe, Racó Català, Nació Digital, Col·lectiu Emma, Avui.cat, Avui.cat (Opinió), Ara.cat

En la línia del que et vaig escrivint darrerament, ara et vull donar un consell: «Sense ressentiments amb Espanya i França, construïm en pau».

Perquè no et sents part de la cultura espanyola o francesa? És possible que  no te’n sentis per la fatiga que cadascuna de les teves neurones experimenta amb el que consideres agressions a una part de la teva manera de ser. Però no t’enfadis amb el món! Primer de tot has de ser conscient que el món és injust. En un món perfecte no hi hauria països, ni fronteres, ni cultures en guerra, ni guerres, ni guanyadors ni perdedors. Accepta aquest fet: «el món és com és». Accepta-ho totalment.

La segona cosa a considerar és que Espanya mai s’ha entès a ella mateixa per aprofitar-se’n. I d’això no en tens culpa. Espanya, com es diu pel món, és una nació de nacions. Però ella s’entén com una nació de regions. Una vegada vist el problema, cal que tinguis present que l’Estat propi no s’aconseguirà per temes ideològics. Ja et poden fotre canya que mai aconseguiràs la independència per aquesta raó. Ells ho saben, però sembla que tu no. Perquè patir doncs? Si ells saben que per molt que et putegin culturalment mai posaran en dubte real l’estat, perquè entrar en el joc? perquè deixar d’estar en pau amb un mateix?

Una vegada estàs en pau amb tu mateix cal plantejar-se: Cal un Estat propi? si la resposta és sí cal preguntar: per quines raons? I treballar-les. Si és que no. A viure en pau. Tu tries?

M’he proposat fer crítica a la base ideològica del catalanisme des de la catalanitat. Crec que no hi ha res més destructiu que pensar que un ho fa bé tot. En el cas català és evident que no es fan bé moltes coses. Però al meu entendre hi ha problemes de base que també s’enfoquen malament. De fet hi ha punts de vista que es calquen dels espanyols i els francesos. I aquests dos estats com la majoria dels Europeus són molt fatxes.

Proposo aquest article justament des de la premissa següent: “La lleialtat nacional no és dir que som bons sinó proposar millores”. També, i abans de començar, m’agradaria valorar l’energia que ens estalviaríem si aprofitéssim les crítiques que ens fan gratuïtament des de l’espanyolisme ranci, cada dia. Però els atacs de l’espanyolisme no ens els escoltem. Jo no me’ls escolto i estic segur que tu tampoc. Jo sóc el primer en enfotre-me’n. És per aquesta raó i no per ser feixistes que no ens serveixen. Sincerament crec que alguna cosa hauríem d’apuntar del que diuen. De les seves maneres en tot cas ens podem seguir enfotent per estona.

Per a mi el catalanisme té un caràcter fortament uniformitzador. Alguns en diuen “integrador”. També se li diu civisme a un cert grau d’intolerància. En altres contextos per casos “integradors” similars podríem arribar a dir que tenen una tons feixistes. Integrem a tothom perquè tothom sigui igual. Evidentment la lluita contra el feixisme espanyol des del catalanisme ha estat molt potent i interessant. Els resultats són que tenim una llengua viva malgrat les deficiències i malgrat la successió d’atacs del feixisme espanyol. La llengua a sobreviscut a moments històrics molt cardats. Això és bo. Però el resultat és que vivim la qüestió cultural i lingüística a remolc d’Espanya i França. Com s’ha fet a França defensant la llengua de la República de qualsevol intromissió de l’anglès, els danys col·laterals són la minorització de qualsevol llengua minoritària. Nosaltres, entrepà com som de França i Espanya no som diferents. Ja sigui per contagi o perquè no érem diferents d’entrada, minoritzem les llengües minoritàries als Països Catalans. I això no passa a les institucions només; això passa al carrer. Ara em diràs que no tinc raó! I jo et pregunto, quanta gent catalano-parlant nadiua parla àrab. L’àrab és una llengua que amb més de 225 milions de parlants és majoritària al món, i està al nivell de l’espanyol. L’àrab és útil a molts països, però ens han dit i ens hem cregut que són països dolents. L’àrab és una llengua minoritària als Països Catalans però no massa. I nosaltres la discriminem i discriminem les comunitats àrabs. I així successivament amb les 247 llengües parlades als Països Catalans. Podem dir que som integradors i integrar a les persones ensenyant-los català i donant-los la possibilitat de parlar la llengua, però podem ser més integradors i integrar la gent de fora i acceptar com a pròpies les 247 llengües a més del català. Un país amb 248 idiomes, un país on tothom és independentment d’on vingui, un país amb espai per tothom, per crear i créixer. Un país amb futur. Si em acceptat l’espanyol estic segur que podem acceptar unes quantes cultures més.

Sobre el català i la seva utilitat? Jo no em centraria en els Països Catalans. El català ha de ser útil al món. I és allà on ens hem de centrar. Estatpropi.cat va demostrar que la gent que parlava català està a tot arreu. Nosaltres, estiguem on estiguem, som la millor eina per defensar la utilitat de la llengua més enllà de fronteres autonòmiques. I les institucions han de donar suport fins que no es creïn les inèrcies necessàries per a que funcioni sol.

Cap revolució o canvi radical d’estatus polític i social no es pot aconseguir si no s’imagina prèviament. I nosaltres tenim prohibida la imaginació.

Hom no pot aconseguir emancipar-se si prèviament no s’hi ha imaginat. Els Països Catalans no es poden independitzar d’Espanya, França i Itàlia si no s’ha imaginat prèviament. No podem imaginar-nos amb millores socials si no les imaginem abans. I això Espanya i la Burgesia catalana ho saben perfectament.

Algú em va dir en una estada a Granada que vaig fer fa alguns anys que l’independentisme català era burgès. Em sap greu però una afirmació així només es pot deure a una profunda desconeixença de la situació als Països Catalans o a mala llet. La «mala follá» que diuen a Granada. És cert que la burgesia catalana fa anys va utilitzar el sentiment diferencial com a vehicle per posar en escac al govern espanyol i aconseguir més privilegis. Més privilegis per satisfer les seves necessitats i de pas, si coincidia, de la resta de la població. Però si la burgesia hagués estat mai independentista ara seriem independents. Em costa valorar si l’estratègia política va ser encertada. Per un costat aquell sentiment reivindicatiu constant s’ha transformat progressivament fins al dia d’avui en el sentiment de desafecció més gran de la societat catalana cap Espanya. I quan dic societat catalana em refereixo a la part de la societat més vinculada a la burgesia durant el segle XIX: Principat de Catalunya i zones soltes del País Valencià com per exemple Alcoi. Les zones que no van saber/voler apostar cap a un model social basat en la petita empresa i la industrialització, i per tant diferent al rural, són avui en dia més espanyoles que catalanes. Però aquesta burgesia, en tant que no era homogènia als Països Catalans, no va arrossegar el país cohesionadament. Ni llengües ni cultures ni fins i tot consanguinitat serveixen per cohesionar un país més que els diners. D’altra banda l’odi visceral espanyol cap als catalans es fa focalitzar a Barcelona i va justificar un enfrontament de les regions amb una estructura social majoritària més semblant a l’espanyol i per tant al feudalisme (Illes Balears i País Valencià) i la controlada per la Burgesia (Barcelona arrossegant a la resta del Principat).

En aquest context, la Burgesia va anar acompanyada de la lluita obrera que al 1937 va aconseguir dominar la ciutat i declarar Barcelona ciutat revolucionària. Aquest domini va ser efímer i el seu progressiu però ràpid afebliment va implicar (corregiu-me si m’equivoco), juntament amb altres esdeveniments, perdre la Guerra Civil. Des de llavors la Barcelona revolucionària ha passat a l’oblit o a la criminalització. Com es pot imaginar una ciutat anarquista si el seu record sempre va relacionat amb crim i mai amb educació o cultura i benestar? I, qui és que impedeix recordar i per tant imaginar una ciutat revolucionària?

De la mateixa manera Espanya impedeix imaginar uns Països Catalans independents. No citaré tots els casos d’abandonament polític que ha patit la nostra nació durant els darrers anys; hi ha masses! Però tots ells (reacció de l’estat enfront la consulta d’Arenys de Munt, manipulació televisiva de la xiulada a l’Himne espanyol durant la final de la copa del rei de futbol al 2009, insult continuat de la COPE, i un llarg etcètera) tenen en comú que posen traves, per dir-ho suaument, a que els catalans i (especialment) els espanyols s’imaginin un context nacional diferent. En aquest cas, Espanya ha fracassat. Ja som molts que ens hem imaginat una estat propi pel Poble Català. Un Estat propi que aporta més solucions que problemes (que també!).

Ara només cal que ens imaginem un món amb cofindencialitat i privadesa. Podeu? Jo no!

L’altre dia em van dir que els nacionalismes són una reacció a un atac. Que aquest és el seu sentit! Em van posar el cas de Sagunt i el Port de Sagunt, matisant això sí que es tractava d’una altra escala.

Doncs sí! No defensar-se dels atacs és malaltís.
Cal aclarir prèviament si els atacs són reals o són una desviació política per crear la sensació continuada de ser atacats per fomentar el sentiment de col·lectiu. En tots els casos hi ha una mica de tot. En el cas català també hi ha la desviació política però la decadència en l’ús de l’idioma, el trencament lingüístic promogut des de certs estaments de la dreta espanyola i alguns boicots sense sentit són símptomes que l’atac existeix, és premeditat i sostingut.

Davant dels cops de puny «reals» es pot reaccionar de dues maneres, o aixecar la veu i dir que no ho tornin a fer (amenaçant si cal) o deixar fer esperant que es cansin.

Després de llegir l’entrevista que el Raphel Pherrer del Diari de Balears li ha fet al Jaume Santandreu, he de dir que som molts ja que treballem per bastir una terra lliure que arribi de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Molts més que fa 5 anys.

És cert que el Principat de Catalunya ha posat un ritme fort cap a la Independència. Moltes vegades sense mirar al costats, al meu entendre pel complexe de imperialista capcot imposat per Espanya sota l’etiqueta de «pancatalanisme». En culpo als espanyols però també als catalans de tot el país. No haver sabut aturar el nacionalisme espanyol des dels diferents territoris ens ha fet molt de mal. Però en aquesta dinàmica sobiranista creixent, la resta del país hi va al darrere. Ningú pot negar l’evolució que han fet les illes en els darrers 30 anys. Des d’anomenar català a la llengua que s’aprén a escola (segons m’han comentat abans li deien llengua de les illes), a agafar la referència nacional per partits com el PSM ara PSM-EN. A la resta dels Països Catalans, ja són la majoria d’accions nacionalistes que tenen com a referència explicitament o implicitament els Països Catalans. L’exemple clar són les consultes d’autodeterminació que s’estan promoven majoritariament al Principat amb una pregunta que té en compte tota la nació, amb cartells que referencien més enllà de la comunitat autónoma i que a més han trobat resposta a la resta de Països Catalans (El PSM està posant fil a l’agulla amb aquest document del dia 8 de desembre del 2009) i en les comunitats catalanes a l’estranger (p.ex. Quebec).

Al Principat la velocitat ha augmentat perquè avui hi ha més gent que vol la independència que fa 10 anys. Més gent en valors absoluts però també en espectre polític. Avui els independentistes ideològics segueixen defensant les postures sobiranistes amb una autoestima en alça. Però avui també l’independetisme pragmàtic està als nivells més alts de la història. Aquest sector és el que encara no s’ha mobilitzat a la resta dels Països Catalans, i és aquest el sector que té la clau per la independència. Personalment estic a l’espectativa del que passi al País Valencià amb el grup de nova formació en Moviment. M’agradarà saber si seran capaços de trobar-se als descontents del Bloc, moltes vegades encallat en la tercera via, i motivar als desencantats de la situació política al País Valencià. Si ho saben fer i decideixen presentar-se a les eleccions, l’entrada al Parlament Valencià serà històrica. A les Illes, el PSM també està encorat en una tendència molt negativa que l’ha portat a escicions i pèrdua molt important de vots. Però l’independentisme creix a les Illes i al País Valencià. Com a exemple els pocs vots que van separar la CUP del primer regidor a Barxeta (Costera).

Tornant a les Illes, sóc dels que pensa que el dia que acceptin majoritàriament la seva pertenença nacional, pel tarannà illenc que no entraré a descriure, seran més catalanes que ningú perquè de fet ja ho són. Jaume Santandreu, el país està en contrucció i l’estem fent entre tots i totes. Aprofito per a donar-te les gràcies per la feina feta.

Sota la pregunta «Voleu que la nació catalana tingui un estat independent, social i democrátic dins de la Unió Europea?» el proper dia 13 de desembre VOTEM al Masnou el futur del nostre poble.

L’esperit democrátic dels masnovins ha de quedar clar , sigui quin sigui el resultat. Que no us «emboliquin». La criminalització que estan duent a terme el PP, PSOE i ciutadans arriba molt més enllà del vot pro-independència. La criminalització l’han adreçada a tothom que creu que podem exercir el nostre vot també en qüestions de marcada importància com la Sobirania Nacional. Ataquen per tant el nostre esperit democràtic. Contra les tesis antidemocrátiques, excericim la nostra llibertat. El 13 D votem.

Qui pot votar? Si teniu més de 16 anys i residiu al Masnou, el diumenge 13 de desembre podeu anar a votar de 9 del matí a 8 del vespre.

Les urnes estaran situades a:

http://www.arestanord.org/alexis/wp-content/uploads/Al-Masnou-Decidim.kmz

- Centre: Gent del Masnou. C/ Doctor Agell, 9
– Ocata: Café para todos. C/ Puerto Rico, 35
– Els Blocs: Glorieta Pl. Ramon y Cajal
– El Pilar: Escola Bressol El Petit Vailet. C/ Ventura Gassol, 29
– Bellresguard: Club Esportiu El Masnou. C/Rosa Sensat, 2
– Vallmora: Escola Bergantí. C/ Fra Juniper Serra, 46

Durant aquesta setmana podeu anar al local de la Gent del Masnou de 19 a 21. I també podeu votar per correu.