La fàbrica de xocolata

La màgia d’un passeig a Groenlàndia es pot acabar sobtadament si caminant pels voltants d’algun dels pobles, et trobes amb les canonades d’aigües residuals que aboquen a l’oceà. Els locals anomenen a aquests punts de desguàs “la fàbrica de xocolata”. És molt menys apetitós del que sembla. Les dificultats per gestionar amb les aigües residuals a Groenlàndia són

ben coneguts. Només hi ha quatre tipus de sistemes per gestionar les aigües residuals: col·lectors inodors (incloent-hi els que s’evacuen amb ajuda de vehicles i canonades de desguàs per gravetat) i recipients (recollida individual o col·lectiva). De fet, les aigües residuals, domèstiques i industrials, s’aboquen directament al mar sense cap mena de tractament. Sabem poc sobre l’impacte real dels abocaments. Groenlàndia és una àrea tan poc poblada i, per tant, no té per què ser necessàriament un problema. Però el sistema de canonades no està en les millors condicions i és una font potencial de contaminació i suposen un risc. La situació no és encara dramàtica, però la possibilitat que els abocaments continus afectin la pesca, l’aigua de boca i el turisme és real. Si això passés, seria un cop molt dur per a les aspiracions polítiques de Groenlàndia, ja que danyen els fonaments econòmics del país Àrtic.

La política d’aigües de la UE a partir del 1991 requereixen als municipis comptar amb sistemes de tractament d’aigües residuals. La implementació s’ha de dur a terme en tres etapes. Els municipis de menys de 2000 habitants han de tenir un sistema de tractament d’aigües residuals des de l’any 2005. Groenlàndia, per descomptat, no forma part de la UE tot i estar associada a Dinamarca, i no és obligatori per als responsables polítics del país Àrtic aplicar la regulació comunitària. No obstant això, són una excel·lent guia que per evitar riscos que danyarien greument la societat de Groenlandesa.